És imprescindible innovar, però no sense reflexió prèvia i no sense saber a qui serà útil la innovació proposada

Immersos en un espectacular canvi pedagògic pot semblar que “ara sí”, ara anem en la bona direcció. “Ara sí”, ara fundem una escola que prepara infants i adolescents per al seu temps i els mostra com fer-se ciutadans i ciutadanes del futur. Però tinc la sensació que les pedagogies que es trien són pedagogies de l’enlluernament, pensades per ser lluïdes, venudes, i utilitzen un llenguatge dictat per l’OCDE. Són absolutament deutores de la innovació. Innovacions que poques vegades es consoliden perquè quan ho podrien fer ja s’està en una nova fase d’innovació. És imprescindible innovar, però no sense reflexió prèvia i no sense saber a qui serà útil la innovació proposada. En educació no s’hauria de fer res sense fer-se la pregunta: per a què? Quines finalitats servim? Revisar corrents pedagògics abans d’encarar cap innovació és imprescindible, com ho és reflexionar arran de les possibles conseqüències de les accions a fer. Trobaríem referents pedagògics potents, que darrerament no es revisen i que sovint ni es coneixen. Potser ens podrien donar alternatives a uns models d’escola excessivament continuistes, malgrat les innovacions. Francesc Ferrer i Guàrdia i Paulo Freire, per exemple. Partir dels seus principis pedagògics ens portaria a avaluar per competències? A fer avaluacions estandarditzades? A usar rúbriques d’avaluació contínuament? El seu missatge seria ben distint. Amb les seves diferències, que no són poques, coincidirien en la necessitat d’una escola realment inclusiva i en la urgència de fer educació política. Un llibertari, com Ferrer i Guàrdia, comparteix amb Freire, un líder de l’acció social, la mentalitat científica i la urgència de la cooperació horitzontal entre éssers humans. Pensar en els altres és la clau de les pedagogies que van a l’essència, que tenen clar el model de persona que hauríem de fundar si volem futur. Com diu Freire en el pròleg de la Pedagogía del oprimido (Siglo XXI, 1970), “mi creencia en las personas, mi fe en los hombres y en las mujeres y en la creación de un mundo en que sea más fácil amar”. Són pedagogies que cerquen l’emancipació de l’individu, el volen lliure, però amb la llibertat dels llibertaris, que “només és plena el dia que tot ésser humà damunt la terra és lliure”. Vivim políticament perquè vivim en plural, junts tots els diversos. Això ens obliga a fer educació política.

És imprescindible innovar, però no sense reflexió prèvia i no sense saber a qui serà útil la innovació proposada

Pedagogies