Més que mai, l’escola haurà de fer-se càrrec de les motxilles de cada infant

Com serà l’escola quan hi tornem? Haurà canviat? En què hauran mutat docents i altres persones que hi entren cada dia? Com Jaume Funes: “Cerremos la vieja escuela, abramos la nueva” (Twitter: @JaumeFunes), em pregunto què ha passat amb la vella escola i en què hauríem de pensar per tal que, en reobrir les portes, sigui una escola nova. A Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo, 2019), publicat abans que hi hagués cap signe de pandèmia, encetava tot el que ara és urgent: pensar de nou l’escola i repensar la professió de mestre. Ell ho fa sense doctrinarismes, amb capacitat reflexiva i una mirada amorosa vers infants i adolescents. Ens hem cansat d’escoltar i veure com treballen els nens a casa, com juguen, com suporten que pares i mares es tanquin a l’habitació, o al bany, per continuar teletreballant, però no hem vist la magnitud de la tragèdia, ens mostren el que no trenca gaire el cor. Les autèntiques catàstrofes són silencioses i es viuen en la invisibilitat. L’escola nova haurà de conèixer la profunditat del dany causat i cada professional que hi treballi s’haurà de fer càrrec de la part que li pertoqui per pal·liar i per fer més resistibles les misèries. Més que mai, l’escola haurà de fer-se càrrec de les motxilles de cada infant i més que mai haurà de donar un sentit nou a l’educació i a les relacions infant-família-escola-barri-ciutat. Pensar de nou l’escola per convertir-se en allò que sempre hauria d’haver estat: un espai d’acollida on preservar i estimular la vida física, afectiva, intel·lectual o espiritual d’infants i adolescents. Per convertir-la en l’escola de la calma i la serenor que permeten un pensar creatiu. Espai per a la música, la dansa, l’art o la literatura, tot allò que ens ha consolat en aquest confinament. Això no vol dir no vetllar pel coneixement científic ni desentendre’s dels canvis tecnològics que també hem vist com en són, de rellevants, quan estan al servei de l’home. Pensar de nou l’escola vol dir evitar sotmetre’s a les lleis del mercat, ni tan sols en qüestions d’innovació. La dèria per les competències i la neurosi dels informes PISA són una bona prova d’una escola que pensa en la productivitat i no en el conreu del ser i el viure junts. La competència ciutadana o la competència moral no són de fàcil avaluació i la competència ètica és inavaluable.