Per primer cop, la llei definirà què és un municipi rural atorgant-li un règim propi

El Parlament ha aprovat (finalment) l’Estatut de Municipis Rurals. És un pas imprescindible –i molt esperat– per combatre el despoblament i la desigualtat territorial que fa dècades que s’acumulen a casa nostra. La Catalunya rural fa massa temps que viu en un equilibri precari, i si la llei no es desplega amb valentia i recursos no servirà de gaire més que per fer bon titular. La seva realitat territorial és extensa (gairebé el 80% de la superfície del país) i plena de vida, però també de forts desequilibris. Val la pena recordar que el 10% de la població manté estructures, paisatges i ecosistemes que la resta del país consumeix, visita o presumeix.

L’Estatut és, abans que res, un reconeixement jurídic i polític. Per primer cop, la llei definirà què és un municipi rural atorgant-li un règim propi que inclou un finançament més just i capacitat de gestió adaptada. Sabem que un dels drames dels petits ajuntaments rurals és la manca crònica de recursos però amb les mateixes obligacions dels municipis grans. No es tracta de fer caritat: és garantir que els serveis bàsics siguin aterrats a la seva diversitat. Un altre punt fort és la flexibilització de la gestió municipal. No es pot exigir a un poble de 300 habitants la mateixa estructura tècnica o burocràtica que a una ciutat mitjana. La llei obre la porta a mancomunar serveis amb més facilitat, a simplificar procediments i treure suc d’aspectes transversals com la digitalització de l’administració.

Tanmateix, l’objectiu de fons és revertir la despoblació. Ja hem anat veient que sense gent ni serveis els pobles moren. L’Estatut no és la solució màgica, però pot esdevenir una eina potent d’arrelament ja que obliga la Generalitat a aplicar el “principi de cohesió territorial” en el conjunt de les seves polítiques. És a dir, planificar pensant en l’equilibri de tota la seva geografia, més enllà de la lògica metropolitana. Calen, doncs, polítiques transversals: ajuts a la rehabilitació i ocupació d’habitatges buits, incentius fiscals per a nous residents, suport a projectes agroalimentaris sostenibles i a la diversificació econòmica (turisme, cures, serveis digitals). Però també cal abordar temes incòmodes: el preu i l’ús del sòl, la gentrificació rural, la pressió turística desordenada, impactes socials i ecològics derivats de les activitats agrocàrnies o la concentració de propietat forestal en mans de pocs. Sense un debat valent sobre aquests temes correm el risc de mantenir un model extractiu disfressat de ruralitat instagramable.

El rerefons estructural inclou també subvertir imaginaris. Es requereix una mirada consensuada que trenqui d’una vegada amb l’urbanocentrisme. No es tracta només de resoldre desequilibris econòmics o de serveis. Es tracta de superar la idea que el centre de la vida política, cultural i econòmica és la ciutat, i el món rural és un simple decorat o subministrador de recursos. Per això necessitem polítiques fetes amb i des del territori, escoltant la seva gent i valorant-ne la diversitat, la creativitat i resiliència. I perquè tot això funcioni, també cal recuperar –o reivindicar– l’orgull de poble. No com un record de passat nostàlgic sinó com a projecte de futur.

L’aprovació de l’Estatut és la casella de sortida i un compromís de país. S’haurà de desplegar amb dotació pressupostària, implicar-hi tothom i sobretot evitar que quedi en paper mullat. Per allò, sabeu?, de feta la llei feta la trampa…