Gràcies, Salvador Estany, pel teu gran treball com a mestre, per les teves lluites, per la teva noblesa

Encara recordo aquella tarda en què ens vam trobar al carrer Portalet de Granollers. Sempre era una alegria la teva presència i xerrar del que fos. Aquella tarda jo tenia certa presa, ja que anava justa de temps per assistir a la concentració dels dimarts que des de ja fa uns anys fem per manifestar el nostre desig d’una Catalunya lliure i alhora reclamar un tractament més just per part del govern central i, si toca, també dir que esperem més accions i fets més concrets del nostre govern. Tu també hi vas ser moltes vegades. Salvador, si hagués sabut que era la darrera vegada que ens trobàvem, hauria estat amb tu fins que el sol tornés a sortir. La xerradeta va ser curta, però com sempre valuosa. Em vas preguntar per la família i em vas dir que ara et cuidaves. Adeu, adeu… i mentrestant, la nit ja treia el cap per la finestra. Una finestra per la qual van passejant els anys i els records de les hores viscudes. Feia anys que compartíem vivències. Tot va començar amb les sortides d’escoltisme. Més tard vaig viure la teva relació amb la teva estimada Assumpta, a la qual vas acompanyar fins al darrer sospir, el naixement de les teves filles Maragda i Estel·la… Et recordo quan apareixies a la Porxada vestit de blanc. Jo sempre et deia que eres un dandi i amb un somriure acceptaves que et llancés la floreta. Un dia em vas comentar que tenies càncer, que t’havien operat i que estaves en tractament, però que lentament anaves millorant. Ho explicaves amb tranquil·litat i acceptació. De tornada de vacances vas saber que no estaves gaire bé, però jo tenia l’esperança que te’n sortiries.Al meu terrat, el terrat de casa, allargava la vista per veure’t a la teva llar-refugi de la Terra Alta i allargava la vista per comunicar-me amb tu i dir-te: “Vador, endavant.” En la mateixa direcció demanava a la mare de Déu de Puiggraciós que tingués cura de tu. Ara que no estàs amb nosaltres et vull donar les gràcies, estimat Salvador, per tantes i tantes converses encertades que vaig tenir amb tu, pel teu gran treball com a mestre, per la teva amistat, per la teva dedicació total per a l’edició del llibre de l’escoltisme… Gràcies per les teves lluites, gairebé èpiques, per la nostra llengua i per Catalunya; gràcies per la teva noblesa de sentiments, per saber escoltar i comprendre, per les teves esperades i desitjades nadales; i gràcies perquè encara que no ens vèiem sempre sabia que hi eres. Ara l’empremta que has deixat continua aquí, enmig de tots els que hem tingut la sort d’haver-te conegut. Tinc a les mans l’última nadala que vas dedicar a la figura del compositor i director Pau Casals i Defilló, gran divulgador de Catalunya i gran defensor –com tu– de la nostra llengua i la cultura catalana. Crida l’atenció un poema preciós, potser ja amb enyorança, dedicat a la mare i a la pau: “Des d’una veu de mare, / vós la predicàreu sempre bo i pouant, / la nostra ànima enfondida. A prop, olivaredes, albes, prats sens males herbes, i a la bressola universal gronxàveu harmonia.” A reveure, Salvador! Salvador Estany fixant un dibuix durant un campament el 1960 / Arxiu familiar Ruera

Gràcies, Salvador Estany, pel teu gran treball com a mestre, per les teves lluites, per la teva noblesa

Per a tu, Salvador