Hi ha escenaris que semblen inconcebibles pel dolor. Però la realitat és cruel i no atén a decorats

Dilluns, 15 de juliol Vespre També ens morim a l’estiu. Avui ha estat un dia trist. Un dia de recolliment i de reflexió enmig d’una calor sufocant. Hi ha escenaris que semblen inconcebibles pel dolor. Però la realitat és cruel i no atén a decorats. Cada mort són tots els morts de la nostra existència, una baula més de la cadena de la vida. I a mesura que anem fent anys més feixuga és d’arrossegar, perquè cada dia arriem més morts a les nostres espatlles i perquè sabem que algun dia els desgraciats protagonistes d’aquesta funció serem nosaltres. Dimecres, 17 de juliol Vespre Aquesta tarda he quedat amb una exalumna que estudia Batxillerat i prepara el Treball de Recerca sobre el procés creatiu i la publicació d’un llibre. Hem conversat tranquil·lament davant d’un cafè. La relació amb els joves em resulta molt vivificant. Parlar, escoltar i eixamplar horitzons entre diferents generacions sempre és positiu. Dijous, 18 de juliol Vespre En un dia tan xafogós és molt d’agrair que unes trenta-cinc persones hagin vingut a la presentació de Sal roja a la Biblioteca Pere Casaldàliga de Balsareny, en comptes d’anar a la piscina o a refrescar-se en alguna terrassa. Ha estat una tarda molt agradable en què ens ha acompanyat l’historiador Albert Fàbrega, parlant de la potassa a Catalunya. Hem esquivat tan bé com hem pogut la calorada amb ventiladors, tancant alguns llums –que han vestit l’ambient de familiaritat– i prenent una copeta de cava en acabar. Tot un plaer! Divendres, 19 de juliol Tarda Quan vaig saber que enguany el Premi Internacional de Novel·la Històrica Barcino havia estat atorgat a Isabel Allende me’n vaig alegrar i em vaig proposar que tan aviat com pogués rellegiria La casa de los espíritus, que vaig llegir fa més de vint anys. I així ho he fet! Isabel Allende és una autora que divideix la humanitat en dos pols: el dels que n’estan enamorats i el dels que la consideren una escriptora de poca qualitat literària. Abans que res, caldria tenir en compte que és una autora que ha publicat 23 llibres, que ha estat traduïda a 42 idiomes i que ha venut 74 milions d’exemplars. I per si aquestes xifres no són suficient mèrit, cal recordar que ha rebut més de 60 premis internacionals. Per tant, d’entrada, només per tot això, ja mereix un cert respecte. Alguna virtut deu tenir, a part d’una gran promoció comercial, que fa que milions de lectors la llegeixin. Haig de confessar que a mi sí que m’agrada i que he tornat a gaudir llegint aquesta novel·la. Endinsar-se en la vida de la saga dels Trueba-del Valle és una bona manera d’acostar-se a la història de Xile i de la seva evolució social, econòmica i política, sense que en cap moment es faci referència a cap data, personalitat o lloc concrets. A estones he odiat Esteban Trueba, en d’altres n’he tingut compassió, i m’he deixat guiar pels monòlegs d’aquest carismàtic narrador del principi fins al final del llibre; m’he enamorat dels poders sobrenaturals de Clara del Valle, el personatge femení principal de la novel·la, l’arquitecte dels fonaments d’aquesta família, i l’artífex dels quaderns que permeten a la seva neta Alba reconstruir la història; m’han commogut molts altres personatges com Férula Trueba, Tránsito Soto, Pedro Tercero García... Però el que m’ha captivat especialment ha estat la bogeria que plana per tota la novel·la i que defineix perfectament Clara: “Aquí la locura se repartió entre todos y no sobró nada para tener nuestro propio loco de remate.” Què tenen els bojos, o les persones excèntriques, que ens resulta tan atractiu i que els acosta a la genialitat? Potser només ells s’acosten a la puresa. Buscaré la pel·lícula per tornar-la a mirar. Compta amb un repartiment de luxe, amb Jeremy Irons, Meryl Streep i Antonio Banderas entre d’altres. I faré el possible per baixar a Barcelona quan Isabel Allende vingui a recollir el premi aquesta tardor. Diumenge, 21 de juliol Migdia Ahir vaig anar a la caminada del Clar de Lluna de Sant Antoni de Vilamajor. Durant un parell d’hores una corrua de cuques de llum fressejarem enmig de la nuesa del bosc, sentint com el gronxament i la quietud dels arbres ens acaronaven mentre avançàvem entre la cadència esmorteïda d’algunes converses, esberlada només per algun lladruc o el refilet d’una veu infantil. Sumits en la foscor manteníem l’atenció centrada tan sols a posar bé els peus per no caure. Una experiència a repetir!

Hi ha escenaris que semblen inconcebibles pel dolor. Però la realitat és cruel i no atén a decorats

Per què ens resulta tan atractiva la bogeria?