La primera vegada que es va demanar formalment la creació d’un Museu de la Ràdio a Catalunya va ser el 22 d’abril del 1995

Un any més, el 13 de febrer se celebra el Dia Mundial de la Ràdio, una celebració que va agafant volada i que, enguany, porta per lema “Diàleg, tolerància i pau” (ni fet a mida tenint en compte que coincideix amb l’arrencada del judici de l’1-O). “Reconeguem el poder de la ràdio per promoure el diàleg, la tolerància i la pau”, diu el secretari general de la ONU, António Guterres. Precisament per evitar la coincidència amb la cobertura del judici, algunes ràdios i programes ja han sortit al carrer aquest cap de setmana per celebrar aquest Dia Mundial de la Ràdio, que rememora la creació de Ràdio Nacions Unides l’any 1946. El web del Dia Mundial de la Ràdio diu que aquest “continua essent el mitjà de comunicació més dinàmic, reactiu i atractiu que existeix”, i que s’adapta als canvis del segle XXI “oferint noves formes d’interacció i de participació”. I continua explicant que la ràdio ens informa i ens transforma a través de l’entreteniment, la informació i la participació del públic, i que, tenint una ràdio, mai s’està en soledat i sempre es compta amb la companyia d’una bona amistat. Ben cert. I no ho dic per passió professional, que també, sinó com a oient i usuària de ràdio a casa i –sobretot– al cotxe, quan viatjo per la geografia catalana i constato el gran nombre i varietat de ràdios que omplen el dial. L’oferta radiofònica a Catalunya és àmplia: 30 emissores d’FM (10 d’àmbit nacional i 20 d’estatal) a més dels centenars de ràdios locals que trobem repartides pel territori. De fet, el fenomen de les emissores municipals i locals a Catalunya és una de les peculiaritats comunicacionals del nostre país. Potser per això, quan l’any passat es va explicar al MAC (Mercat Audiovisual de Catalunya) de Granollers que s’havia presentat el Manifest en favor de la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona, un espai on s’aplegui i es recopili la història de la ràdio a casa nostra, un lloc on s’acullin i es mostrin els aparells, però sobretot les veus, els arxius sonors i els programes que han marcat l’evolució de la ràdio, però també de la societat catalana, em va semblar una iniciativa d’allò més interessant. I vaig pensar allò de: i com no se’ls havia acudit abans? DIVUIT ANYS DEMANANT UN MUSEU DE LA RÀDIO Doncs sí que se’ls havia acudit. De fet, fa gairebé 18 anys que ho reclamen. La primera vegada que es va demanar formalment la creació d’un Museu de la Ràdio a Catalunya va ser el 22 d’abril del 1995 amb motiu de l’exposició “Temps de ràdio” de Joan Julià que es va fer a La Rectoria de Sant Celoni. La petició la feia en Cinto Niqui des del programa L’altra ràdio de R-4. I ho va tornar a demanar formalment 10 anys més tard, el maig del 2005, quan el Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), situat a Terrassa, adquiria i exposava la col·lecció de Joan Julià. Aleshores, va semblar que potser el mNACTEC podria acollir de forma permanent aquest concepte de museu històric i arqueològic, però també viu, social i divulgatiu, que es vol que sigui el Museu de la Ràdio. Però va arribar la crisi i la proposta no va quallar. Finalment, el 13 de febrer de l’any passat, en el marc del Dia Mundial de la Ràdio, el periodista i professor Josep Maria Martí, de l’Observatori de la Ràdio de la UAB, lliurava en un acte a l’Ateneu Barcelonès, el manifest que, promogut pels històrics programes L’altra ràdio (1980) i Cocodril Club (1993), demana la creació d’un Museu de la Ràdio a Barcelona, la primera ciutat de l’Estat espanyol i la tercera d’Europa que va tenir ràdio (Ràdio Barcelona, 1924). El Manifest parla d’un “centre didàctic i lúdic dedicat a preservar la memòria sonora del mitjà radiofònic, a la construcció d’un relat històric dels seus professionals i al foment de l’ús del llenguatge sonor, com una eina expressiva i creativa”. En paraules de Cinto Niqui, les tres potes sobre les quals s’hauria de sostenir el Museu de la Ràdio són: la història del mitjà radiofònic i de la mateixa societat a través del mitjà i de la publicitat radiofònica; la formació i divulgació del llenguatge sonor, i el patrimoni sonor. Uns eixos que el mateix manifest concreta en set línies d’acció entre les quals trobem la distribució de l’àudio a internet i la telefonia mòbil com a mirall dels canvis a la societat, l’aplicació de la intel·ligència artificial a la ràdio i la difusió de l’art sonor contemporani. El manifest compta a hores d’ara amb més de 400 adhesions de professionals de la ràdio i de col·lectius i associacions que integren milers de persones associades com el Col·legi de Periodistes de Catalunya, l’Institut de la Comunicació de la UAB, o la Federació de Mitjans de Comunicació Locals de Catalunya, entre d’altres. Al llarg dels anys, Catalunya ha acollit diverses exposicions sobre el mitjà radiofònic, i des del 2012 compta amb un Museu de la Ràdio Protagonistes a Roda de Berà, que Luis del Olmo va impulsar en la línia del que hi ha a Ponferrada, la ciutat natal d’aquest gran professional del mitjà. Però la proposta de museu que impulsen Cinto Niqui, Albert Malla, Esther Molas i Daniel Condeminas correspon a un concepte molt més ampli i, sobretot, viu i social, que necessita el suport del conjunt de les institucions i de la societat catalana per trobar una ubicació idònia. A banda del mNACTEC terrassenc, també s’ha parlat del 22@ barceloní i, darrerament, de Can Batlló, com un possible emplaçament. Sigui on sigui, a Barcelona o fora de la capital, i més aviat que tard, espero que el Museu de la Ràdio trobi el seu lloc. Mentrestant, el Dia Mundial de la Ràdio, més enllà d’obrir els estudis i portar la ràdio al carrer, troba en el Manifest en favor de la creació d’un Museu de la Ràdio la seva reivindicació. Per això, acabo amb el crit reivindicatiu: Molt bona ràdio!

La primera vegada que es va demanar formalment la creació d’un Museu de la Ràdio a Catalunya va ser el 22 d’abril del 1995

Per un Museu de la Ràdio a Catalunya