Pere Vivó (1931-2023)
El 14 d’agost ens va deixar en Pere Vivó i Gili. El 1964 va ser nomenat vicari de la parròquia de la Sagrada Família –rellevant a Joaquim Garrit i Rigol–, n’era rector Albert Viladrich i Vendrell delicat de salut. En Pere abans havia estat vicari de Caldes d’Estrac i Gavà. Anys de Concili Vaticà II i de renovació eclesial. Jo era molt jove, tenia només 15 anys però freqüentava amb amics escoltes aquella parròquia progre i així va créixer la nostra amistat que ha durat fins ara. Aquells anys l’esperança que les coses canviarien anava a més i molts, joves i no tant joves, entusiasmats pel concili, ens hi vam abocar de ple. El Maig del 1968 també ens va ajudar. En Pere corresponsablement liderava i fomentava amb seny i fets aquelles eufòries: reforma litúrgica, missa i altar de cara al poble, llengua catalana, primera celebració comunitària de la penitència; foment de la revista Presència fins que per ordre governativa va ser prohibida; participació del laïcat en tot el què era possible; diàlegs parroquials; la primera trobada ecumènica a Terrassa feta a l’església protestant del carrer Moragas i Barret en motiu de l’assassinat de Martin Luther King –en Souto Copeiro, que n’era el pastor, va presidir la trobada en la qual va predicar Damià Sànchez-Bustamante–; endreça d’imatges i tantes altres coses que per mor de l’espai no podem esmentar ni comentar.
En Pere va arribar en un moment molt important per a l’església universal, era molt del país: la llengua, la història, la cultura dit a l’engròs, li interessaven molt. Tossut i tenaç alhora tenia clara la direcció vers on ens menaven els evangelis i el concili va reblar: es tractava de seguir Jesús de Natzaret i hi va esmerçar el millor de si mateix per aconseguir-ho aprofitant les qualitats de la feligresia. Aquells anys a la Sagrada Família, que en molts aspectes va ser pionera a la ciutat, a molts ens va ajudar a créixer espiritualment i humana en trobar-nos molt ben acollits i esdevenir protagonistes del dia a dia, una mena de preconsell pastoral que el concili va empènyer. Tan ben acollits que vam establir molta sintonia, fer moltes sortides de lleure. Una de molt especial: un viatge transeuropeu fins a Dinamarca, jo tenia 18 anys, i amb set més (Pere Vivó, Jaume i Joan Dasquens, Marissa Josa, Maria-Teresa Prunés, Josep-Maria Donadeu i Cristòfor Caparrós) vam emprendre un llarg viatge –amb un Peugeot 405 familiar que vam llogar a Sant Julià de Lòria– fins a Copenhaguen.
Posteriorment i al llarg dels anys, amb el 600 que tenia en Pere, vam viatjar per les Espanyes, França, Portugal, Itàlia (vam pujar tan amunt com vam poder al volcà Etna), Suïssa, una escapada al Marroc. Vam participar a dos o tres encontres de parròquies d’Europa i vam deixar moltes coses per fer. El 1969 va marxar de Terrassa en ser nomenat rector del Pla del Penedès, on el mal de pedra el va portar a recuperar l’originalitat de l’església romànica del segle XI repicant tota la pedra que va poder; recordo especialment l’absis, deixant-la molt bonica i amb un timpà de tessel·les, va arranjar el cementiri. Va ser estimat pel veïnat, allà recuperà un aspecte dels seus orígens pagesos, a casa seva sempre hi havia hagut bestiar. El van obsequiar amb un gos petaner, el Tom, que el va acompanyar fins que va ser rellevat. Sempre, i fins a darrera hora, ha tingut una sensibilitat i estima especial per a tota mena d’animals, així els darrers anys s’entretenia molt amb vídeos de bestioles que ens reenviava i li reenviaven els seus feligresos d’arreu.
Del Pla del Penedès va anar de rector a Mollet del Vallès, on també va fer molt bona feina amb un laïcat responsable, que va ordenar i obrar espais parroquials amb visió de futur. Encara va passar també a ser rector de Sant Celoni fins que el 1989 va ser nomenat rector de Sant Cugat del Vallès. Allà va gaudir a desdir, ja que va poder investigar les pedres i els llibres, i tant va ser així que en va fer un llibre, El Monestir de Sant Cugat, a partir dels monjos i enllà… Dades per a la història (Editorial Mediterrània 2006). Una gran feinada de recuperació i divulgació de la memòria històrica relacionada amb el monestir. Més tard també va anar presentant diferents opuscles ben il·lustrats. Totes aquestes edicions les va fer “en ajut de Càritas parroquial”.
I allà va emmalaltir. Un bon dia, anant-lo a veure, ens diuen: “Ahir va marxar per prescripció mèdica i no sabem si tornarà.” El ritme parroquial de Sant Cugat no el podia aguantar. Va contreure una malaltia de fetge i pàncrees i es va retirar a Sant Andreu del Palomar i un temps també a Sant Just Desvern. Hi feia alguna missa i no puc precisar si en algun altre lloc també abans d’entrar a la residència de Sant Josep Oriol de Barcelona on va acabar els seus dies. L’anàvem a veure amb els amics i estava content. Fins un dia vam aconseguir que vingués a dinar amb altres capellans que ens continuem trobant malgrat el pas dels anys.
Un record molt agraït i la pregària i estima que sempre ens acompanya als qui volem ser fidels al Senyor. Que al Cel ens puguem veure!