Hi ha dues maneres de perpetuar-se: la primera ve propiciada pels demés i l'altra és mesquina, la que un mateix es procura

Quan entres amb cotxe per la part nord de l’urbs de Colmar, una de les ciutats més boniques d’Alsàcia, a prop d’Estrasburg, t’encares frontalment a una rotonda on hi ha una escultura singular, feta instal·lar per l’Ajuntament francès tot just l’any 2004. És una rèplica, de mida més petita que aquella que l’any 1886 va inaugurar a la desembocadura del Hudson, a Nova York, l’escultor colmarenc Frederic August Bartholdi: i que s’hauria de convertir en la seva obra principal: l’Estàtua de la Llibertat. La Maria Antònia, una amiga amb qui vam coincidir al viatge, durant el sopar va fer aquest comentari: “Anar a Estrasburg sempre és un plaer perquè a prop t’hi trobes Colmar, que és una de les ciutats més maques d’Europa.” I veig que tenia raó. És un enorme aparador de cases i edificis d’estil alsacià d’arquitectura sorprenent, com estar captius a l’interior d’un conte il·lustrat. Després d’un plàcid passeig per un dels seus barris, anomenat la Petita Venècia, bigarrat i travessat per canals i els seus ponts curulls de colorits poms de flors; hi ha diàfanes avingudes empedrades amb esglésies i mercats amb més de 1.000 anys d’història on no hi falten els museus, d’entre els quals també hi té el seu espai el Museu Bartholdi que, juntament amb l’escultura de la rotonda –la cirereta del pastís–, perpetuen per sempre més la memòria de l’excel·lent escultor. Tot això m’ha fet pensar que existeixen dues maneres de perpetuar-se. La primera –no buscada– ve propiciada pels demés, que són els qui t’atorguen aquesta –diguem-ne– perpetuïtat. En tots els casos el guardó es a títol pòstum, com ha estat el cas de l’artista Bartholdi. Però, com he dit, encara hi ha una segona manera de perpetuar-se, mesquina i de coll poc fi, que és aquella que un mateix es procura i quin màxim exponent rau en les files d’alguns membres de la classe política, tant d’aquells que governen grans ciutats fins als que ho fan en pobles més petits. Oh, quin benestar, aquest de perpetuar-se! Com que em fa molta mandra posar-me a escatir en el terreny municipal, ho deixo per a una altra ocasió, no sense apuntar que si hi ha una actitud tant deplorable com perillosa, aquesta és la que consisteix a perpetuar-se en un càrrec, quan es tracta d’un càrrec públic. De sobres queda demostrat que l’empoltronament per res contribueix a la regeneració democràtica i la qüestionada limitació de mandats ja s’aplica en alguns països civilitzats, on de fet s’ha implantat la reforma de la llei perquè cap governant pugui romandre al càrrec més de dues legislatures seguides. En poques paraules, cal fer caure de l’escambell a aquells que, per tal de perpetuar-se, practiquen el nepotisme i tendeixen a donar feines públiques a amics, persones afins i parents. D’altres, com aquell exalcalde de la cinquena ciutat més gran de Catalunya –a qui se li demanen tres anys de presó– que aprofitant-se del seu càrrec –es devia creure que era a perpetuïtat– va donar instruccions al seu subordinat, l’intendent de la policia municipal, perquè retirés multes d’estacionament de la seva dona i dels seus fills. Faré servir una dita de pagès: “N’hi ha que no se’ls pot fer fora ni amb fum de sabatots.” EL GRAN ‘CANUTO’ Amb el cas d’en Cebrià Calvet i Jané, àlies Canuto, (Barcelona 1855-1932), la voluntat de perpetuar-se adquireix una nova dimensió, xarona a l’ensems que còmica. El Canuto, un personatge menut, era un traginer que a primers del segle XX es va fer ric exercint la seva professió. Aleshores ja disposava d’un comboi de carros i mules fent transports de tota mena: des del carreteig de gel que duia de les poues de glaç del Moianès fins als hospitals de Barcelona, o el trasllat de les vies de ferro per a la línia de ferrocarril Barcelona-Vilanova. El Canuto també va fer de promotor de l’incipient estiueig a Castellterçol, poble on residia, i com que havia donat feina a molts vilatans, aquests l’afalagaven. Així doncs el Canuto s’ho va anar creient i un bon dia va decidir portar a terme una idea que l’hi ballava pel cap: autoerigir-se un monument! L’insòlit raonament no podia ser més simple que el de la pròpia ignorància: “Si a totes les èpoques s’han aixecat estàtues, sobretot a polítics que de vegades no han donat ni un pal a l’aigua, jo, que tant he fet per a aquest poble, oi tant que em dec merèixer un monument, no?” El Canuto, que aleshores tenia 64 anys, en un terreny a l’entrada del poble, al barri del Pedregar i pagat de la seva pròpia butxaca, se’l va fer construir. Un sòcol de pedra de motllures simples amb una estàtua de marbre blanc, de grandària natural i de cos sencer, on ell hi es representat. Aquest monument d’estil noucentista encara es conserva, essent una de les obres catalogades al Patrimoni Arquitectònic de Catalunya pels atributs del propi monument, en quan a la època en que va ser fet, les seves qualitats estètiques, etc. Però en cap cas perquè el personatge perpetuat fos un referent de res.

Hi ha dues maneres de perpetuar-se: la primera ve propiciada pels demés i l'altra és mesquina, la que un mateix es procura

Perpetuar-se