La Rebel

La il·lusió per les coses ens mou / Imatge: Jacques Darcy / Guerlain La meva fillastra petita compta els dies per a Nadal. Ja no és tan petita per creure en allò de la màgia amb fe cega, però és capaç de veure que hi ha màgia en aquelles dates, en aquelles ganes i sí, és clar, en els papers de colors llampants que emboliquen sorpreses, coses –sí, coses– i algun somni. La meva mare s’il·lusiona pel proper viatge que farà. Li encanta viatjar. És una cosa que he heretat d’ella cent per cent segur. En parla amb alegria i, després, potser es cansa, potser no menja tan bé com li agradaria, potser dorm millor a casa, però aquesta il·lusió d’una nova aventura hi és i val la pena. La meva amiga s’ha tornat a enamorar. Ho fa més d’un cop l’any. I més de dos. I, depèn de l’any, arriba al triplet. I tu te la podries mirar des de fora i pensar: “Com és que encara no ha après la lliçó (si és que hi ha lliçons que hem d’aprendre, és clar)? D’on treu l’energia per donar-ho tot un cop i un altre cop i per il·lusionar-se així, amb cadascuna de les seves cèl·lules, amb tot el que té? Aquestes preguntes sobren: ella s’enamora i quan s’enamora el món brilla més. Aquest cap de setmana vaig a veure una casa que m’agrada, prop del mar. No serà la primera vegada –qui sap si l’última– que ho faig, que ho fem, perquè sempre arrossego l’Edu, amatent. Les ganes, el somni des de ben petita, de tenir un espai meu que tingui línia blava a l’horitzó m’acompanya des que tinc ús de raó i hi ha temporades que em tiba, com una corda infinita i vermella, en aquella direcció. Després, sí, és clar, o ja l’hauria complert el somni, els bancs no ho veuen tan clar o algú s’avança o em falta força o valentia o diners. I la línia blava queda pendent i passen un o dos anys i sant tornem-hi. La il·lusió per les coses ens mou. Les ganes de màgia, d’aventura, d’amor, de mar… ens mobilitzen, ens desperten, ens commouen i ens fan avançar. No tots els somnis s’aconsegueixen, això ja se sap, però són necessaris perquè continuem lluitant amb alegria. Nadal passarà, però la il·lusió de l’Emma posarà la mirada en un altra fita. La meva mare anirà i tornarà de Toledo i dirà que es fa gran i que viatjar la cansa, però aviat parlarà amb la seva amiga i volarà una mica més lluny. La meva amiga mantindrà l’amor o el perdrà i en trobarà un de nou i la romàntica que porta dins no morirà mai. I jo, creueu els dits, aconseguiré el meu horitzó blau algun dia. Perseguir els somnis –i amb sort complir-los– o morir!