Pintar la terra
Vull dir-vos d’entrada, amics lectors, que a mi m’agrada molt llegir els clàssics. Quan t’endinses en el pensament d’aquells grans filòsofs, poetes i narradors de fa més de 2.000 anys, descobreixes un món diferent, més profund, però també ple d’imaginació i fantasia. Aristòtil, Sòfocles, Sèneca, Eurípides i molts d’altres m’han ajudat a aclarir pensaments, a alliberar dubtes i a prendre decisions.
Dins dels tractats mitològics, també hi trobo inspiració. No fa tant vaig escriure un relat de ficció sobre una parella de joves de l’actualitat que tenien contacte amb les heliconíades, muses inspiradores, filles de Zeus i Mnemòsine. Aquestes muses són nou: Cal·líope, Clio, Èrato, Melpòmene, Euterpe, Polímnia, Talia, Terpsícore i Urània… i dic són perquè us puc assegurar que existeixen. De fet ja fa temps que mantinc una relació fructífera especialment amb dues d’elles: Clio, que inspira la poesia i la literatura, i Polímnia, musa de la geometria i les arts pictòriques. Potser caldria dir també que les meves principals activitats actuals, precisament, se centren en el dibuix, la pintura i l’escriptura. Durant pràcticament 50 anys he estat fent d’enginyer tècnic especialista en electricitat i empresari, però en aquests moments aquesta activitat ha quedat a la reserva.
Així, doncs, les meves dues muses inspiradores, Clio i Polímnia, són les que lluiten cada dia per portar-me cap al seu costat: escriure o pintar, pintar o escriure. Puc garantir que aquestes muses són molt atractives i fan servir tots els seus encants, que són molts, per seduir-me. En aquest frec a frec permanent, la potència inspiradora de Polímnia té una fortalesa vital increïble. Clio també, es clar, ja que de fet jo escric cada dia de la seva mà inspiradora, però quan Polímnia decideix fer-ne de les seves, els seus encants resulten impossibles de rebutjar. Precisament en aquests moments estic en un període on la musa de la pintura em té ben conquerit. Ella em va fer venir una idea al cap: pintar la terra. I què vol dir pintar la terra? Doncs vol dir plasmar sobre d’un llenç, un paper, una fusta, una porcellana o qualsevol altra superfície, amb color o sense, d’un estil o un altre i amb qualsevol tècnica, aquells racons especials de la nostra terra, que en un moment o altre de la meva vida m’han robat el cor.
Evidentment, per algú com jo nascut a Palau –Santa Maria de Palautordera, per deixar-ho clar– els racons del meu poble i les seves rodalies, en particular, i el Montseny en general, són la meva terra. La millor terra del món. Reproduir un contrallum on l’església del meu poble és la protagonista; el Pont Trencat, on anava amb bicicleta al sortir del col·le de La Salle; la riera de Riells, la Tordera o el Reguissol és ben motivador i Polímnia ja ho tenia molt clar al enviar-me la seva inspiració. Agafar el pinzell per immortalitzar aquelles mateixes pedres que jo tocava amb les mans de petit, o el reflex de l’aigua on em submergia amb els meus amics, treballar per aconseguir el blau del cel únic que sols es veu sobre de Sant Elies, els verds increïbles de la primavera o els grocs impressionants de la tardor, és quelcom que em permet transitar amb il·lusió aquest darrer tram de la meva vida. Al cap i a la fi, la vida esta feta d’il·lusions i a mi la pintura me les dona. L’escriptura també, per descomptat, però com que encara no he estat capaç de trobar la manera de fer les dues coses alhora, haig d’esperar que les meves dues muses m’enviïn la seva inspiració i em sedueixin amb els seus encants, per fer una cosa o l’altra.
Ara bé, si us creieu que aquesta inspiració arriba mentre estem al sofà mirant la tele, o estirats a la barjola sense fotre res, esteu molt equivocats. En Picasso ja ho tenia clar, quan va dir: “La inspiració existeix, però t’ha d’agafar treballant.”
