Hi ha una imatge que se m'ha quedat clavada de per vida: les crestes dels Encantats

Les crestes dels Encantats / foto: Fons Documental de l'Agrupament Scout Clan Ós Gris Si vàreu tenir l’amabilitat de llegir el meu article anterior, Una aproximació al Pirineu lleidatà [vegeu EL 9 NOU del dilluns 25 de setembre], recordareu que ens vam quedar a Llavorsí, lloc on, al meu sentir, ja es respirava aires del Pirineu. El 1951, amb el meu pare havíem fet nit en aquest poble i l’endemà vam agafar l’auto de l’Alsina Graells en direcció a la Vall d’Àneu, però abans el pare tenia la idea d’anar al llac de Sant Maurici, per la qual cosa havíem d’anar a Espot. Com que l’auto de línia no hi anava directament vam baixar a la Guingueta d’Àneu i allí vam demanar un taxi per anar fins a Espot, on ens vam instal·lar a l’hotel Saurat, que crec que encara existeix. A l’hora de sopar només hi érem nosaltres i quatre excursionistes que l’endemà es proposaven grans rutes muntanyenques. Al matí següent vam enfilar cap al llac de Sant Maurici per un caminet pel qual havíem d’anar un darrere l’altre amb un entorn deliciosament salvatge. Durant tot el camí vam anar sortejant petits, o no tan petits, rierols d’aigua que baixaven per la nostra dreta. La flora era d’allò més variada i et feia ajupir per veure de prop les petites flors escampades per aquelles catifes verdes. Mai no n’havia vist tantes ni tan diverses. Era un jardí del qual ningú no tenia cura. La soledat acompanyava el dolç misteri d’aquell paratge. Els excursionistes ens havien avançat feia estona. En arribar al llac –encara no s’hi havia construït l’actual embassament– i apropar-nos a una vora on als peus hi teníem unes aigües cristal·lines se’ns presentà enfront una de les imatges naturals que se’m van quedar gravades de per vida: les majestuoses crestes dels Encantats, que encara guardaven algunes blanques geleres. De fons, un cel ben blau guarnit per uns nuvolets que volaven amb suau elegància. Vam anar recorrent la vora del llac per contemplar els diferents enquadraments sempre amb el teló de fons dels Encantats. El pare duia, com a màquina de retratar, una Kodak negra de baquelita en forma de cub geomètricament perfecte però apedaçada amb cinta aïllant negre, cada vegada que queia s’esquerdava; només tenia incorporats tres elements: a la cara del damunt un visor amb dos petits quadres metàl·lics foradats i al davant el petit objectiu i un disparador que consistia en una palanqueta que es feia anar pressionant cap a l’esquerra. Em va fer enfilar al capdemunt d’una gran roca i allí dalt em va fer una fotografia que era un quadre perfecte amb un nen de pantalons curts dalt d’una roca que feia de primer pla. Aquesta fotografia, quadrada i de petites dimensions, la vaig guardar durant molts anys fins que es va perdre; en tinc gravada la imatge molt endins. Crec que va ser en aquell indret on vaig començar a estimar la muntanya i la natura. Vam dinar damunt d’unes pedres del que dúiem i que vam assaborir amb delectació. De retorn a Espot ja havíem contractat el mateix taxi que d’anada que ens va dur fins la Guingueta i d’allí, amb l’auto de línia, vam sojornar a la capital de la vall, Esterri d’Àneu. Hi vam fer dues nits. L’endemà el vam dedicar a passejar pel poble d’Esterri, del qual també guardava una fotografia perduda que em va fer el pare; jo assegut al bell mig del riu damunt d’una pedra amb el campanar de l’església al fons. A la tarda vam fer una excursioneta pujant per la vall d’Isil i vorejant la Noguera Pallaresa, que naix al capdamunt d’aquesta estreta vall. Si no recordo malament, vam arribar fins Alòs d’Isil. Anant, gaudeixes del serpentejar de les aigües de cara i, baixant, de la perspectiva de les mateixes aigües que s’escolen enmig de pedres, ponts rodons i alguna esglesieta romànica amb molta verdor a banda i banda que, de tant en tant, fa de jardí a les casetes, sempre de pedra, i d’algun poble com Isil, Àrreu, Borén o Isavarre. Tornàrem a fer nit a Esterri. CAP AL PORT DE LA BONAIGUAL’èndemà enfilàrem amb l’Alsina Graells cap al Port de la Bonaigua passant de seguida per València d’Àneu. La carretera de pujada serpenteja de valent, tant és així que l’auto començà a traure fum del radiador i el xofer parà en una font que devia conèixer de memòria per reposar aigua amb molt de compte. Arribàrem al port i férem parada. La Bonaigua (2.072m) representa el límit entre el Pallars Sobirà i la Val d’Aran. Aquesta comarca que té la seva pròpia llengua occitana, l’aranès, és una meravella i l’any 1951 encara semblava estar per descobrir; res de pistes d’esquí ni grans hotels ni apartaments. A la capital, Vielha, només hi havia una fonda en la qual vam sojornar un parell de nits i per sopar només teníem per companyia la parella de la Guàrdia Civil. Vam recórrer la vall de punta a punta i la imatge que em va quedar més gravada va ser el mirador que hi ha al cementiri d’Unha; tota la vall amb l’impressionant massís de la Maladeta al fons. La tornada la vam fer pel túnel de Vielha, que l’auto de línia travessà ben a poc a poc per salvar els clots que les copioses goteres d’aigua hi feien. No cal dir que, com a molts llocs de la nostra ruta, la parella de la Guàrdia Civil vigilava l’entrada i la sortida. Dúiem el preceptiu salconduit de fronteres de l’època i el meu pare carnets que ens facilitaven les coses. Els ferroviaris estaven mobilitzats i ell tenia un grau d’oficial de complement. A la sortida agafàrem la conca de la Noguera Ribagorçana passant per Vilaller i, a Pont de Suert, ens desviàrem per la vall de Boí passant per Barruera i Erill la Vall. En passar pel costat d’un gran i magnífic casalot ens digueren que el van construir especialment per allotjar en Franco quan anava a inaugurar pantans per allí. El nostre objectiu era Caldes de Boí, on hi sojornaríem un parell de dies. Llavors els banys es prenien en els tolls d’aigua calenta que sortia directament de la roca. Als voltants hi havia 35 (recordo la xifra) fonts d’aigua potable entre les quals unes quantes de medicinals. La primera excursió a peu que vam fer va ser al llac Cavallers, quan encara no se n’havia fet embassament. Allí vaig fer la meva primera fotografia amb la màquina de baquelita. A la tarda anàrem pel romànic, del qual tan rica n’és aquella vall. No entraré en detalls perquè això mereixeria un capítol a part, però citaré els monuments visitats per fora o també per dintre. Partint d’Erill, que té un campanar esvelt, ens dugueren fins a Boí, que, amb la seva església romànica, tenia els carrers plens de fems. Des d’allí enfilàrem a peu, per un camí de cabres, fins a Taüll. De primer ens topàrem amb el joliu campanar de l’església de Sant Climent, a la qual no vam poder entrar. Sí que vam poder-ho fer a l’església de Santa Maria, que és al bell mig del poble, i gràcies a una veïna que en tenia les claus i ens la va obrir; tot estava per fer, però la nau romànica impressionava. A LA VALL DE SANT NICOLAULa darrera excursió va ser a la vall de Sant Nicolau. Una meravella de la naturalesa. Des de Caldes ens van deixar a prop del llac Llebreta, vam gaudir de la cascada del Sant Esperit que espargeix les aigües per una munió de canalons en forma de ventall. El millor, la plana d’Aigües Tortes, que, responent al seu nom, dibuixaven un entramat de rierols enmig d’un verd intens; tot cobert per avets, alguns partits pels llamps. Dessota un d’ells vam dinar, que hauria estat un plaer immens si no fos per les mosques que no et deixaven viure. Tota aquesta ruta l’he tornat a fer diverses vegades i les mosques d’Aigües Tortes no hi han faltat mai. Em deixo moltes meravelles d’aquell Pirineu al tinter, però no vull acabar sense descriure de manera molt ràpida la ruta de tornada fins a la Pobla de Segur. De Caldes a Pont de Suert i allí trencàrem cap a Viu de Llevata, férem la collada de Perves, Sarroca de Bellera, Senterada, la vall Fosca fins a la Torre de Capdella i al peu de la presa de l’Estany Gento, Senterda i Pobla! Des d’on, amb l’automotor, baixàrem a Lleida. Un record gravat de per vida. Com ha canviat tot!

Hi ha una imatge que se m'ha quedat clavada de per vida: les crestes dels Encantats

Pirineu lleidatà endins