Al tren de la Pobla es gaudia, i es gaudeix, de paisatges impressionants uns i meravellosos altres

Automotor com el que va fer servir Josep Maria Boixareu amb el seu pare per anar a la Pobla de Segur / foto: CAP/Carril El meu pare, entre altres passions, la tenia pel ferrocarril. Va ser aquell ferroviari que va començar de baix de tot i el que llegia i escrivia durant les seves nits de guàrdia en estacions on no parava cap tren. El novembre del 1951 es va inaugurar l’estació de la Pobla de Segur i amb aquest fet hi arribava el tren que venia de Lleida i que havia de seguir fins molt més al nord. Però no, es va quedar allí. El seu pare, el meu avi Martí, havia nascut a Pobla, com en diuen els poblatans. De fet, tots els que portem el cognom Boixareu i derivats venim de la Pobla de Segur. Aquell esdeveniment, la inauguració de l’estació de tren, els seus orígens poblatans i la coincidència de les seves vacances –quan en feia– i les meves de l’escola el van animar a fer una sortida que he recordat tota la vida. Em va dir: “Farem el primer viatge del tren fins a la Pobla i després una escapada pel Pirineu de Lleida.” I així ho vam fer. Jo tenia 11 anys. No recordo quin dia d’agost a principis de la dècada dels anys 50 vam agafar el tren fins a Lleida i allí vam fer transbord a l’automotor que havia de fer el seu primer viatge fins a la Pobla de Segur. L’automotor constava només d’una unitat, com es diu en termes ferroviaris. Aquella màquina amb passatgers va engegar cap a Balaguer amunt i va travessar el massís del Montsec seguint el curs de la Noguera Pallaresa. Es gaudia –i es gaudeix– de paisatges impressionants uns i meravellosos altres. Al pas pels anomenats Terradets el tren discorre per un túnel amb successives finestres que donen a les tranquil·les aigües del pantà de Cellers o de Terradets. Tothom badava, començant pel pare i jo. Com que l’automotor no corria com ara els trens, cada finestreta era un quadre. Ell m’anava explicant tot el que sabia d’aquella línia i dels paratges per on passàvem. Quan vam parar a Tremp, capital del Pallars Jussà, a cau d’orella em va dir que els de Tremp i els de Pobla tenien una certa rivalitat, cosa que vaig poder comprovar més endavant. Fent un salt endavant en el temps val assenyalar que aquella infraestructura viària es va anar degradant i l’any 2002 la Generalitat i la Diputació de Lleida van procedir a la renovació de la via entre Lleida i Balaguer amb material de segona mà provinent de la línia de Granollers a Vic. El 2004 la línia va ser traspassada de la Renfe a la Generalitat i se’n van fer càrrec els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Però tornem al nostre viatge dels anys 50, que relataré en primera persona perquè m’hi trobo més integrat. Poc abans d’arribar a la Pobla de Segur ja es contemplen a la dreta les aigües del pantà de Sant Antoni i en arribar a la nova estació allò era una festa. Els poblatans hi havien acudit en massa per veure arribar el primer tren a la seva vila. Serpentines, coets, banda de música, autoritats i veïns omplien amb gran xerinola l’andana. Es donava la circumstància que l’alcalde de Pobla, en aquells moments, es deia Josep Maria Boixareu Areny, cosí segon del meu pare que, això no obstant, em va dir: “Aquesta vegada no hem vingut a veure la família, a més estan molt ocupats, anem cap a la fonda.” Ens hi vam instal·lar fins l’endemà no sense haver-nos informat bé dels horaris de sortida dels autos de línia que l’endemà sortien cap al nord i totes les combinacions que podíem fer durant la ruta per poder anar fent parades. Recordo que tot el viatge pel Pirineu el vam fer amb la companyia d’autos de línia Alsina Graells i amb taxi pels llocs on no arribava aquesta companyia. A GERRI DE LA SALL’endemà vam sortit amb el primer auto i ben aviat vam travessar l’imponent congost dels Collegats on les parets de banda i banda de la carretera sembla que gairebé es toquin. No havíem esmorzat i el pare tenia ganes de fer-ho a Gerri de la Sal. Així que allí vam fer la primera parada. Teníem molt de temps fins que passés el següent auto de línia. El pare em va dir: “Ja veuràs quin embotit més bo que fan aquí”, i em va dur a un bar al costat de la carretera per esmorzar-hi. En demanar tot satisfet un entrepà d’embotit del país el cambrer ens va dir que no en tenien perquè encara no havia passat el repartidor de Vic. Una certa frustració es va notar en la cara del pare. En acabar d’esmorzar el que no recordo, encara vam tenir temps per donar un volt per les famoses salines de Gerri que per aquest motiu es diu de la Sal i també pel monestir de Santa Maria de Gerri que està a la part baixa del poble, a tocar de la Noguera Pallaresa. Vam reprendre la ruta amb el següent auto de línia que ens va dur fins a Llavorsí tot passant de llarg per Sort, capital del Pallars Sobirà, i Rialp. Llavorsí és un poble molt bonic i més llavors en què només hi vivien els seus habitants de tot l’any. Carrers de pedra, en general costeruts i plens de fems de les vaques que pasturen per la rodalia. És, endemés, una cruïlla o desviament de camins. Cap a llevant duen a les valls de Ribera de Cardós, Vallfarrera, com es deia aleshores, i més enllà. Seguint cap al nord, que havia d’ésser la nostra ruta, s’anava en direcció a la Vall d’Àneu i port de la Bonaigua. Si no recordo malament, vam fer nit a la fonda del poble, car a l’època, entre l’estat de les carreteres i dels autos, no es podien fer trajectes gaire llargs en un dia i més si volies anar parant i gaudint dels pobles i paisatge. Continuarà

Al tren de la Pobla es gaudia, i es gaudeix, de paisatges impressionants uns i meravellosos altres

Una aproximació al Pirineu lleidatà