La fi del Reial Madrid d'handbol comença amb aquesta escombrada del BM Granollers

Ara fa un parell d’anys que vam estrenar un documental pel 75è aniversari del BM Granollers. Vam parlar amb molta gent: exdirectius, directius, exjugadors, jugadors, entrenadors i exentrenadors. Per fer les entrevistes vam muntar un set en una nau de Roca Umbert Fàbrica de les Arts. I durant tres dies, hi va anar passant tothom. L’objectiu de les converses: abordar la història d’un club que ha determinat l’origen, l’evolució i la consolidació de l’handbol al nostre país. De les converses m’ha quedat gravada una mirada intensa i profunda. Pep Vilà. Entrenador del primer equip entre 1955 i 1970. Va seure a la banqueta després d’una dura sanció com a jugador. I va fer història. Va guanyar sis lligues consecutives, amb un equip que saltava a la pista cridant: “Pit i collons!” Un crit que va exportar al Barça, quan hi va anar a entrenar. I a la Selecció espanyola. De fet, només amb aquest crit, amb aquest “pit i collons” s’entén el que va viure Vilà a la banqueta granollerina i a Granollers. Pista del carrer Tetuan. 1958. 11 d’abril. Campionat d’Espanya. Quarts de final. BM Granollers-Reial Madrid. Sí, el Reial Madrid tenia secció d’handbol. Tarda. Plou molt. Moltíssim. Pista descoberta. El Reial Madrid s’allotja a Barcelona. Arriba a Granollers. La pista és plena de bassals. El Reial Madrid veu la situació i considera arbitràriament que el partit no es jugarà. I decideix tornar a Barcelona. En Pep els intenta convèncer: “No marxeu, que el partit s’acabarà jugant i, si ho feu, l’acabareu perdent.” El Reial Madrid no li fa cas. En Pep parla amb el delegat federatiu, Nazario Belmar, exjugador de futbol del club blanc i exdirectiu madridista. Li diu el mateix. Que no marxi, el Madrid. Que el partit s’acabarà jugant. El Madrid no li fa cas. Superb. Torna a Barcelona, convençut que el partit no s’acabarà jugant. I, encara més, tenint en compte que, suposadament, el delegat federatiu és dels seus. I, per tant, és al seu costat. Surten les escombres, els draps i les serradures. I la gent de Granollers. Assequen la pista. El delegat federatiu no pot suspendre el partit. La pista és a punt. I a l’hora. El Madrid decideix no tornar a pujar des de Barcelona. No es presenta. Guanya el Granollers. Amb el “pit i collons” de la gent de la ciutat. I la secció d’handbol del Reial Madrid desapareix per sempre. Aquesta setmana, en Pep ha mort. A 95 anys. Recordaré sempre aquesta anècdota, que explica molt el que és i com es viu el BM Granollers a la ciutat. I recordaré també, sempre, el seu somriure sorneguer i una vitalitat extraordinària que l’ha convertit en el gran entrenador de la història del club.