Anem a la mare dels ous: l'etimologia.

Dèiem la setmana passada que allò que aparentment semblava tan senzill (explicar la diferència entre pla adjectiu i pla substantiu. Segur que tots ens hi veuríem amb cor en poques paraules), les definicions de diccionari ho estaven complicant. I vam descobrir que la confusió provenia del fet que el pla entès com a projecte –de vida o de simple desescalada, que de fet és del qual havíem partit– tendim a igualar-lo mentalment amb el pla entès com a representació gràfica (per exemple un mapa). Segurament perquè en aquest segon se’ns hi encavalca la idea de plànol, que, simultàniament, no deixa de ser un programa, un projecte, una cosa per fer. Realment es tracta d’una superposició d’idees molt subtil. Però ja veureu que té raó de ser.

Anem a la mare dels ous: l’etimologia. La del segon pla, el pla geomètric, més elemental no pot ser: prové del llatí planus, i val igualment per a l’adjectiu que se’n deriva. Ara bé, la del pla que ens ocupa (el de desescalada) és molt més inesperada. Resulta que ve de planta, que al segle XIV, quan Llull el va fer anar, tenia aquest doble significat: el de tija, per tant la planta vegetal, i el de planta del peu. D’aquest segon es va passar, per analogia, al de “part bàsica d’un edifici i cada un dels seus pisos”, que ja és dur l’analogia una mica enllà, però vaja; i en una fase posterior s’arribà al de “disseny d’una construcció” o “projecció geomètrica d’algun objecte”.

En realitat fins aquí tampoc seria tan difícil de seguir. Hi ha dos mots llatins diferents, planta i planum, que generen termes amb significats de vegades pròxims. La pega, tanmateix, va ser quan aquests dos significats es van conèixer (és a dir, quan la nostra ment els va començar a aplicar a la quotidianitat): es van trobar tan semblants que es van encomanar mútuament gestos i conductes (en vam aproximar els usos). Mireu, doncs, com vam arribar al sentit del nostre protagonista d’avui, el pla: tret del francès plant, derivat de planter, plante, escrit més tard plan per encreuament amb pla (“lloc pla”) [aquí ja va començar el poti-poti]; en català donà primer plano, convertit després en plànol per influx de mots com “catúfol”, i finalment s’adaptà a pla (de superfície llisa) [segona intersecció!] per similitud.

Espero que m’hàgiu pogut seguir. No era senzill, i si us preneu la molèstia de consultar qualsevol diccionari una mica detallat, les nombroses accepcions us ho corroboraran. Jo només afegiré que, vistes les complicacions del mot, no és gens estrany que ens estigui costant tant d’assimilar les mesures a què ens hem de cenyir. Paciència i estudi.