El coronavirus ens ha canviat la vida. Molt. Massa,. Plorarem més. O si més no en parlarem

Doncs això, que naixem plorant. I, en canvi, quasi mai en parlem, de plorar. Bé, de plorar potser sí. Però només quan ploren els altres. Ens han fet riure mil cops les llàgrimes del president Núñez, les de Cristiano Ronaldo quan va perdre amb Portugal la final de l’Eurocopa del 2016 i les de Belén Esteban al Sálvame. Hi ha qui va criticar la consellera Alba Vergés per emocionar-se mentre anunciava el confinament de la Conca d’Òdena, on hi deixava pares, marit i fills mentre ella s’havia de quedar a Barcelona per exercir la seva responsabilitat política. Ens va impactar Van Gaal amb els ulls humits i la veu trencada a la sala de premsa de Can Barça. I Pablo Iglesias bramant al Congrés dels Diputats després de la investidura de Pedro Sánchez. Vam aplaudir els plors d’Iniesta quan va marxar al Japó. I els dels companys i companyes de repartiment de l’actor Jesús Vidal quan va rebre el premi Goya a l’actor revelació per Campeones l’any passat. Ens va commoure Barack Obama plorant pels morts en tirotejos a les escoles i universitats dels EUA. I ens va sobtar el plor del tennista Novack Djokovic quan va caure eliminat en la primera ronda dels Jocs Olímpics de Rio l’any 2016. I el de Leo Messi després de fallar un penal en la final de la Copa Amèrica del mateix any. Ens amaguem les llàgrimes quan arrenquem a plorar al cine, veient La vida és bella, El color púrpura o Titanic. I quan mirem qualsevol sèrie o el programa Tabús al sofà de casa. Aquestes setmanes de pandèmia letal n’he vist molta, de gent plorant. A les botigues. O al carrer. Amb els ulls humits traient el cap per sobre la mascareta. O a llàgrima viva. I he allunyat sempre la meva mirada. Per no incomodar l’emoció íntima que dispara aquest plor. I a l’instant m’he fet mil preguntes. Que si han perdut una persona estimada. Que si s’han quedat sense ingressos. Que si és massa dur viure tants dies tancat a casa. O que si simplement la vida és bonica i, a vegades, complicada. És complicat plorar en públic. Perquè així hem crescut: aplaudint el somriure i imputant el plor. Perquè, estúpidament, l’hem vist com una debilitat i no pas com una fortalesa. Perquè ens n’hem amagat massa. I perquè pocs cops l’hem sabut acollir. De fet, quan veiem algú plorant, el primer que li diem sempre és: “No ploris.” El coronavirus ens ha canviat la vida. Molt. Massa. I potser ens abraçarem menys i ens farem menys petons. Però plorarem més. O si més no en parlarem. Jo aquests dies he plorat força. I el millor de tot, quan els ho he explicat a dos bons amics, m’han reconegut que ells també.