Tan aviat vull pensar que el malson acabarà ràpid com crec el contrari

Doncs això, que tan aviat ric com ploro. De fet, ploro més que ric. O no. No ho sé. Depèn del dia, del moment, del minut, de l’últim input informatiu rebut, de l’últim whatsapp, de l’últim pensament, de l’última cançó que sona o del desenllaç del darrer capítol de Vikings. I és que el confinament dona per a molt. O, més ben dit, en realitat dona per poc. Em costa concentrar-me. I treballar a distància, també. Les connexions digitals en streaming són una merda. Una solució d’urgència, sí. Però un desastre comunicatiu. Quan un calla, arrenca l’altre, que prèviament ja ha callat per evitar que es trepitgin els discursos. Un pal. Una evidència: que mai la màquina substituirà l’ésser humà. I, mentrestant, tan aviat rento plats com plego roba. Tan aviat faig una sopa de verdures com uns llibrets de llom. Tan aviat faig nets els vidres com llegeixo Mar d’estiu, l’última joia literària del Rafel Nadal. Tan aviat vaig a comprar com devoro hores de ràdio. Tan aviat escolto l’Enter Sandman, de Metallica, com fem pasta de full. Tan aviat escric cosetes de la feina com pujo i baixo escales per mantenir-me una mica àgil. Tan aviat miro un capítol de Homeland com escolto l’Estimar-te com la terra, de Ginestà. Tan aviat menjo fruita com muffins amb trossets de xocolata. Tan aviat sóc healthy com guiso una llengua de porc. Tan aviat m’emociono amb l’immens compromís dels nostres sanitaris i les nostres sanitàries com m’indigno amb la mesquinesa política. Tan aviat salto d’alegria perquè la gent brillant d’aquest país construeix respiradors com m’ensorro quan arriba l’última llista de morts i infectats. Tan aviat tinc ganes de seguir en directe per la tele les compareixences dels governs català i espanyol com desitjo llançar l’aparell per la finestra. Tan aviat agraeixo profundament la possibilitat de tenir un smartphone i poder comunicar-me amb facilitat amb els amics i la família com sento la necessitat d’aturar-lo durant hores. Tan aviat m’encanta el Whatsapp com l’odio. Tan aviat somio un viatge meravellós com aplego les frustracions futures que aquest somni evidencia. I, mentrestant, els fills pregunten. Que quan tornaran a escola. Que si podran tornar a fer esport. Que quan acabarà tot plegat. Que com acabarà. Que si els pares continuarem tenint feina. Que si podrem anar de vacances. Que si a partir d’ara tots serem més pobres. I no tinc resposta. Perquè tan aviat vull pensar que el malson acabarà ràpid com crec el contrari: que això serà etern i ja mai res tornarà a ser igual. I tan aviat ric com ploro. De fet, ploro més que no pas ric.

Tan aviat vull pensar que el malson acabarà ràpid com crec el contrari

Plorar i riure