Em pregunto com és possible que siguem tan burros d'ignorar el pessebre i, sobretot, el caganer

Anem curts de caganers. Entre la globalització, el bombardeig de les tradicions anglosaxones i la mirada bonista i falsament progre de celebrar Nadal de manera que ningú se senti incòmode, hem dinamitat el pessebre. Ja havia detectat una regressió en l’exposició pública de les figures tradicionals de la representació del naixement dins d’un estable del nen Jesús, a qui acabat de néixer, i segons la Bíblia, el van posar dins d’una menjadora del bestiar, el pessebre. De fet, els últims anys, n’hi ha ben pocs, de pessebres. Però aquest és l’any que n’he vist menys, sens dubte. Recordo, de petit, com a cada poble o ciutat n’hi havia un, de pessebre. Era sempre al mateix lloc i amb les mateixes figures. Una escenificació repetitiva que any rere any disparava l’instant previ més desitjat: l’adveniment d’uns dies màgics. I els nens el buscàvem. I quedàvem embadalits. I resseguíem els aparadors de totes les botigues perquè la majoria tenien un pessebre. En algunes, només un naixement. En d’altres, un pessebre sencer. Alguns eren ben senzills, amb figures de plàstic. I d’altres, amb peces de fang. Petites, mitjanes o grans, de més d’un pam, fins i tot, en aquells llocs amb més solera. Però a tot arreu sempre hi havia un pessebre. A mi m’agradava distingir els que eren fets amb molsa, com si fos qualsevol dels nostres pobles, i els que optaven per la sorra i les palmeres, per l’univers desèrtic d’un llogarret proper a Betlem. Jo m’entretenia sempre buscant els Reis. Si tenien patges o anaven sols. Si eren dalt d’un camell o a peu de l’estable, fent l’ofrena. I les muntanyes de suro. I la farina, de neu. I l’àngel de l’anunciació. I el foc que escalfa els pastors. I els pastors i el pescador. Però l’aigua marcava el nivell. Perquè per fer el riu o la bassa manava, generalment, el paper d’alumini. Però si baixava aigua corrent, aquell pessebre era top. I el que era segur: que l’estrella de cada pessebre era algú cagant, el caganer. Ara que les garlandes llampants, les llums horteres i els barrets amb borla del Pare Noel han allunyat el pessebre de l’espai públic, em pregunto com és possible que siguem tan burros d’ignorar el pessebre i, sobretot, el caganer. Perquè quan vas pel món i els expliques què és el caganer i el que significa, flipen. Perquè és una figura tan emblemàtica i tan estripada que només la podíem haver parit nosaltres, els catalans. I quan l’haguem mort, el plorarem. Reivindicant-lo com un emblema de la modernitat dins de la performance més delirant, que és el pessebre. Mentre no arribi aquest dia, però, l’anirem cagant. Com sempre.

Em pregunto com és possible que siguem tan burros d'ignorar el pessebre i, sobretot, el caganer

Plorarem el caganer