Les guerres sempre acaben produint unes conseqüències devastadores a tot arreu i en totes les èpoques

Vinyeta a la revista 'En Patufet' del 1921 / dibuix: Gaietà Cornet i Palau (19878-1945) Tinc al davant dues publicacions periòdiques: el suplement del diari El País de diumenge 25 de maig de 2025 i el Pòrtic de la revista En Patufet publicat a la pàgina 114 l’any 1921. Els lectors d’EL 9 NOU segurament recordaran aquella estàtua petita i tan bonica del Patufet que hi ha darrere del mercat de Sant Carles de Granollers. Sempre que hi passo m’hi aturo un moment i em sento agraït per qui va tirar endavant la iniciativa d’encarregar-la i situar-la en aquell lloc tan cèntric. Del diari El País tinc al davant un interessant article sobre l’ascens del feixisme actual de l’escriptor gironí Javier Cercas i una entrevista amb l’actor nord-americà Richard Gere on s’expliquen coses curioses. Es veu que quan era jovenet l’actor anava molt curt de diners i per llegir s’estava tota la nit en una llibreria novaiorquesa oberta 24 hores. En té molt bon record perquè li deixaven llegir llibres sencers durant tota la nit i no el feien fora. Allà va començar a llegir sobre budisme. Gairebé em puc imaginar la situació. M’imagino el personal nocturn de la llibreria veient un xicot guapo assegut i llegint. Les dependentes devien quedar tan absolutament bocabadades en la seva contemplació que les hores els devien passar sense pensar flotant. Devia ser el lector més guapo de la llibreria... I, amb tot, Richard Gere explica que la seva infelicitat juvenil d’aquells anys només va desaparèixer quan va començar a entrar a fons primer en el budisme zen (japonès) i després en el budisme mahaiana (tibetà). A mi em va passar una cosa semblant amb el tibetà quan vaig tenir la sort de conèixer-lo sobre el terreny. En un moment de l’entrevista Richard Gere demostra que la combinació de la lectura i la meditació fa que vagi a l’essència del feixisme amb molta capacitat de síntesi. Cercas esmenta Rob Riemen per afirmar: “A [la República alemanya de Weimar (1918-1933)], la democràcia va ser minada per la mentida de Dolchstoss, la llegenda de la punyalada a l’esquena que, a la Primera Guerra Mundial –segons Hitler i els seus–, assestaren els jueus i revolucionaris alemanys al seu país, cosa que provocaria la derrota: als EUA el que mina la democràcia és la Big Lie, la gran mentida que Trump va guanyar les eleccions de 2020.” Els historiadors saben, perquè ho han estudiat, que la mentida és una de les maneres que el feixisme fa servir sense escrúpols per captar adeptes. En el cas de Hitler la mentida fou donar la culpa als comunistes i als jueus alemanys de la derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial. L’ús polític de la mentida sempre discorre per una corda fluixa, és a dir, explica falsament una insatisfacció popular que, en canvi té una base real i justificada. Però aquesta base real pot ser una altra, pot venir de lluny i estar dotada d’una complexitat que l’elector no coneix ni abasta. És molt més fàcil i versemblant explotar el ressentiment de l’electorat explicant la situació a partir d’una mentida que coincideixi amb les pors i els ressentiments de l’elector i, de passada, desqualificar els rivals. Quan es comença a fer política d’aquesta manera i l’electorat no penalitza el polític mentider el país rodola pel pedregar... Això és el que va fer Donald Trump el 2020 quan va afirmar que ell havia guanyat les eleccions. Això és el que va fer Hitler quan va culpabilitzar socialdemòcrates, comunistes i jueus de la situació d’Alemanya. Les pel·lícules nord-americanes sobre l’època acostumen a passar per alt que els primers ocupants dels camps d’extermini van ser ciutadans alemanys comunistes, socialistes, gitanos, jueus i discapacitats... Em temo que la manipulació de les baixes passions i les mentides que escampa el feixisme no són la causa del problema, són la seva solució letal, empitjoren una situació que ja és delicada. Però les mentides sempre requereixen un terreny adobat per ser cregudes. La reflexió de Cercas se m’ha connectat ella sola amb el pòrtic d’En Patufet de 1921; és ple d’una pietat antagònica de les baixes passions. Diu així (no he actualitzat el text): “La nostra sol·licitació als bons sentiments de les persones caritatives dels nens dels països centrals d’Europa que pateixen fam i fred de resultes de l’abandonament en què han restat després de la gran guerra [es refereix a la Primera Guerra Mundial que va acabar el 1918], ha estat sortosament oïda per molts dels nostres lectors. Han estat forces, en efecte, aquells que pietosament impressionats per la llastimosa relació que la setmana passada fèiem des d’aquesta mateixa secció del martiri que pateixen tants milers d’infants víctimes innocents d’uns mals que no han congriat damunt del món i s’han adreçat a nosaltres demanant-nos d’obrir una subscripció per recollir les almoines de les persones caritatives i de fer-les arribar fins als necessitats, col·laborant així a l’obra humanitària i fondament cristiana de les associacions, de què també férem esment, especialment consagrades a proporcionar pa, abric i aixopluc als petits miseriosos.” El paràgraf recorda la situació actual dels infants a Gaza, oi? Quinze mil infants morts per l’exèrcit d’Israel, encara més de ferits i una quantitat indeterminada morint-se de gana sobre un país convertit en runa. Aquests infants tampoc no tenen cap culpa del segrest d’israelians perpetrat brutalment per Hamàs ara fa un any i la encara més brutal trinxadissa de Gaza ordenada pel president israelià Netanyahu el darrer any, una trinxadissa que ha multiplicat per més de 50 o 100 la que va provocar Hamàs. No fora assenyat de pensar que tot això millori la seguretat de ningú. Més aviat l’empitjora perquè el segrest i l’assassinat multipliquen l’odi. I l’odi és una arma de llarg abast en l’espai i en el temps. És un bumerang de trajectòria sinuosa que no saps mai per quin cantó et tornarà ni quan. Les guerres sempre acaben produint unes conseqüències devastadores a tot arreu i en totes les èpoques. Tot sovint hi perden fins i tot els qui es pensen que les han guanyades... MISERICÒRDIA VERS ELS NENSAra bé el més curiós del Pòrtic patufetaire: “Pel damunt de totes les opinions, sentiments i simpaties que en favor d’uns o altres dels estols bel·ligerants haguéssim pogut tenir durant els dies de la lluita, deu prevalèixer [ha de prevaler] l’esperit de caritat i de misericòrdia vers aquests nens alemanys i austríacs, polacs [polonesos] i hongaresos, lituans i turcs que moren d’abandonament i de misèria. De l’odi que abraonà a mig món contra l’altra meitat, ells en tingueren el cor pur; dels rius de sang vessada, ells en tenen les mans netes; a cap d’ells pot imputar-se la culpa de tantes llars endolades, de tantes cases en runes, de tantes malvestats com flagellaren l’Europa durant cinc anys de terrible recordança. Són per tant doblement mereixedors de la nostra commiseració i del nostre socors.” I el lector es preguntarà què hi fan, aquí, els nens i nenes austríacs i alemanys, acostumats com estem a veure’ls més rics que nosaltres. Doncs el mateix que els infants turcs, que havien format part de la coalició alemanya i austro-hongaresa que va perdre la Primera Guerra Mundial. Tres anys després les condicions miserables de tota aquella canalla feien que els lectors d’En Patufet fessin col·lectes per tal que no es morissin de fam. Amb aquella derrota es van liquidar dos imperis: el turc i l’austríac. És com es va articular la postguerra d’aquell conflicte el que va donar ales al nacional-socialisme i la Segona Guerra Mundial que va venir després, perquè les reparacions de guerra imposades per britànics i francesos a Alemanya i a Àustria eren inassumibles. Per això els nord-americans, acabada la Segona Guerra Mundial, van impulsar el pla Marshall destinat a reconstruir les economies europees, per no repetir els errors de la Primera Guerra Mundial. Alemanya va arribar als anys 30 amb milions d’aturats i el marc alemany només servia per empaperar les parets de casa per una devaluació enorme de la moneda. Els discursos d’odi d’Adolf Hitler i les seves manipulacions no haurien tingut èxit en el país més culte de l’Europa de l’època sense una situació econòmica catastròfica. El règim que Hitler va imposar, amb una punyent repressió política i sindical i un pacte amb els industrials, li va permetre reduir l’atur a gairebé res i va contenir la inflació amb una eficiència que no van poder tenir els seus predecessors, els quals no van trencar amb la legalitat que havia establert el Tractat de Versalles. Ara bé, tot això va tenir un preu molt més car que el que Hitler va reparar: va deixar anar tots els odis que el final de la Primera Guerra Mundial havia creat: són els costos d’encimbellar un antidemòcrata a canvi de no morir-te de gana. Els conceptes de desesperança, frustració i fam resulten més útils per entendre l’ascens del nacional-socialisme que el de paranoia. La paranoia n’és només la manifestació. I aquí Richard Gere entronca amb aquesta lliçó de la història quan fa exactament la mateixa reflexió per als EUA actual i l’era de Donald Trump, que més que apaivagar conflictes, com va fer el pla Marshall, sembla que gaudeixi a provocar-los. Gere afirma: “Quan algú no té res per dur a la boca, la ideologia no és important. Als EUA hi ha les persones més riques del món, però també hi ha les més pobres. I, a aquesta mena de poderosos, els funciona aquest discurs: “Jo et dono més menjar, tu em dones més poder, i després ja miraré què faig amb aquest poder.” Per això no n’hi ha prou a contradir i desmentir els discursos d’odi (sempre es cobraran factures massa cares quan obtinguin el poder), també cal reparar decididament els camps de fam i desesperança on creixen, uns camps que poden haver-se creat en perfectes però poc equitatives democràcies...

Les guerres sempre acaben produint unes conseqüències devastadores a tot arreu i en totes les èpoques

Pobresa i manipulació