Quin sentit tindria, en l’efímer interval, una guerra de generacions?

És cada generació que troba una manera particular de ser i viure? És cadascú de manera singular que troba el seu encaix per ser i situar-se en el món? Pensava en Nadal i en això de la generació tap. Com tantes d’altres, tinc cicatrius per d’haver hagut de rebentar més d’un sostre i continuar resistint, però se m’atribueix pertànyer a la generació tap, la que diuen que va impedir a la següent fer-se un lloc en el món. Per professió he conegut totes les generacions que m’han succeït: X, Y, Z i els darrers alfa; caminant amb elles he assistit a canvis generacionals notoris, “maneres generacionals de viure” i també he constatat moltes permanències i sorprenents retorns al passat. Sé, amb incerta seguretat, que en els horitzons de sentit per viure, és a dir, en la pràctica de valors, hi té més pes el context, l’educació rebuda i les experiències viscudes que l’edat. Cada generació creix en un context socioeconòmic i polític diferent i malgrat tot podem rastrejar valors transversals, transgeneracionals perquè les coses importants de la vida passen al marge de l’edat. Els que estem de tornada en el viatge de la vida sentim i analitzem fets i fenòmens de manera diferent de com ho fan els que tenen poc recorregut vital. És així perquè tots tenim una mirada situada, de perspectives diferents, una visió des de. Però podem compartir molts valors de fons, formes comuns que permeten poder arribar a ser. No és per generacions que cal trobar una manera de viure, és cada singular dins de cada comunitat intergeneracional que té tot el dret de poder arribar a ser i és l’educació que ho fa possible, que permet que cadascú pugui ser allò que vol ser i que mai no serà només pel fet de néixer. GUERRA DE GENERACIONS? Marina Garcés [Escola d’aprenents (Galaxia Gutenberg, 2020)] diu: “El que ens fa humans és que no sabem viure. No sabem ni sobreviure ni conviure: ho hem d’aprendre tot.” Naixement i mort a tots iguala. Quin sentit tindria, en l’efímer interval, una guerra de generacions? El que cal és anul·lar categories, els que compten versus els que no compten i revitalitzar tota xarxa humana que faci possible l’acollida dels nouvinguts. En això les generacions grans són font de transmissió. El plat que la besàvia cuina amb i per als besnets no és només una qüestió culinària, mostra com ella va poder (o no) arribar a ser, mostra formes d’acompanyar la família (comunitat), el plural, i cadascun dels seus membres, el singular.

Quin sentit tindria, en l’efímer interval, una guerra de generacions?

Poder arribar a ser