| 10:27
Opinió

L'estreta col·laboració entre Prat de la Riba i Fabra mostra que una llengua necessita institucions que la protegeixin i en tinguin cura

Pompeu Fabra, ‘in memoriam’

El dies 29 i 30 de gener de 2022 està previst que Sant Feliu de Codines aculli les Jornades Pompeu Fabra organitzades per Òmnium Cultural Cingles de Bertí amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Feliu de Codines. El lloc i les dates no són casuals i és que Fabra va viure els darrers anys de la seva vida en aquesta localitat vallesana i des d’allí, la matinada del 24 de gener del 1939, va emprendre el camí cap a l’exili.

Celebro que mantinguem la memòria d’una personalitat com Fabra que ha estat una figura clau per a la nostra llengua i per al nostre país. En primer lloc, perquè amb els anys que fa que em dedico a fer classes de català m’he adonat que continua essent força desconegut per moltes persones i crec que la seva vida i la seva obra mereixen el nostre respecte i reconeixement. En segon lloc, perquè em sembla que en aquests moments necessitem el testimoniatge de persones com ell per continuar tenint esperança en el futur.

Fabra, que era enginyer químic, era un apassionat per les llengües. Segurament des de ben jove hagués volgut fer una vida professional dedicada a la llengua, però la situació històrica que li va tocar viure no ho va fer possible. La primera meitat de la seva vida va formar-se com a enginyer i va marxar al País Basc, on va viure 10 anys amb la seva dona i les seves filles exercint de catedràtic a l’escola d’Enginyeria de Bilbao.

Afortunadament, qui seria aviat president de la Mancomunitat en aquell moment va saber reconèixer la seva vàlua proposant-li que abandonés la càtedra de química per poder exercir el seu vessant de lingüista a Catalunya. Va ser una sort que Prat de la Riba comprengués de seguida que es trobava davant d’una persona que havia de tenir un protagonisme indispensable per afrontar la situació en què es trobava la llengua catalana. Les inquietuds que Fabra havia mostrat per aconseguir una reforma lingüística, el seu tarannà dialogant i la radicalitat de les seves propostes demanaven una centralitat indiscutible.

El 1906 la llengua catalana es trobava en una situació de decadència i empobriment resultat de gairebé 200 anys de prohibició i submissió dels Decrets de Nova Planta. Arran de la destacada intervenció de Fabra al primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, com la posterior creació de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), juntament amb el fet que acceptés l’oferiment de presidir la Secció Filològica va ser possible capgirar la situació caòtica i lamentable en què es trobava el català a inicis del segle XX.

I és més, en les iniciatives posteriors a què va donar lloc el Congrés, Fabra tindria un paper determinant. Gràcies al seu prestigi intel·lectual van veure la llum obres com les Normes ortogràfiques, la Gramàtica catalana o el Diccionari general de la llengua catalana, totes les publicacions tingueren una transcendència enorme per a la llengua. I, òbviament, també van ser fruit de l’aposta audaç que van fer les institucions de l’època per convertir el català en una llengua moderna i de cultura. Van ser esdeveniments decisius per revitalitzar-lo i van servir per encoratjar a continuar treballant a favor de la seva recuperació. L’estreta col·laboració entre Prat de la Riba i Fabra mostra que una llengua necessita institucions que la protegeixin i en tinguin cura.

Dissortadament, el franquisme va estroncar el seu projecte de vida. Quan va creuar la frontera, Fabra tenia 71 anys i va començar un exili dur i ple de dificultats. Tot i que ell era un intel·lectual i no un polític, si s’hagués quedat a Catalunya probablement l’haguessin afusellat. No va ser accidental l’actuació de les tropes franquistes quan van entrar a Badalona: van anar a la casa on havia viscut, van llançar els seus llibres per la finestra i els van cremar al mig del carrer. I és que la tasca de Pompeu Fabra a favor de la llengua suposava la recuperació de l’esperança i la dimensió col·lectiva i això és el que els franquistes i els seus hereus polítics temien i temen. Considero que el seu servei i compromís amb Catalunya mereixen tota la nostra gratitud.

El filòleg Pompeu Fabra i Poch (1868-1948) al 1933 / Carles Varela i Burch