A França s'han adonat que el sector primari, a més de complir amb la producció d'aliments, són de fet els jardiners del paisatge

Tan sols arribar la calor al nostre país i ja crema com una teia. Tant, que el nostre estimat Montsant s’ha vist amenaçat. Les imatges aèries servides per TV3 ens mostrava de quina manera el foc havia avançat amb gran virulència pel costat dret de l’Ebre, des de la Torre de l’Espanyol i Vinebre fins a les portes de Bovera, Llardecans, la Granadella i Maials. No obstant això, hi havia clapes, moltes clapes verdes on el foc refusava d’entrar. Eren els camps d’oliveres frondoses, de les vinyes verdes camp endins i dels fruiterars esponerosos. Com un dimoni que fuig de la glòria celestial, el foc no ha gosat penetrar en aquells llocs on la mà de l’home ha deixat la seva empremta durant generacions. Aleshores tots ens preguntem: “I per què no està tot el territori conreat, si tenim terra, sol, aigua i gent amb empenta i il·lusió de sobres?” Encara em salten les llàgrimes amb el ramader que perdé les seves ovelles. Com diu Jesús a l’Evangeli (Jn 10), “el bon pastor coneix les seves, les estima, les guarda, acompanya les que crien, embena les que s’han fet mal i té cura de les més dèbils. Fins i tot, el bon pastor és aquell que deixa les 99 que té tancades a la pleta per anar-ne a cercar una que s’ha esgarriat, que ha perdut el bon camí, que no sap que a la vora d’aquell que l’estima restarà més segura.” (Lc 15,4) “El pastor no és tan sols l’amo de les ovelles, és el que les coneix des que varen néixer, que les crida pel seu nom, que sap en cada moment què els convé i els dona el que han de menester per a viure i donar fruit.” (Jn 15,4.16) Plorem per la desgràcia i ens alegrem, crec que ens alegrem tots com a societat, quan som testimonis de la solidaritat naixent entre les persones, de l’ajuda mútua, de l’esforç a construir un nou país que s’alci de les seves cendres, com tantes vegades hem fet els catalans, abonats a perdre totes les guerres en les quals ens hem ficat. Convé, doncs, que Catalunya escrigui el seu futur, ara que en té nova oportunitat. Fem-nos una pregunta: quan costa un bomber? El seu sou, el seu equipament, els mitjans suplementaris, els helicòpters, els camions; tot material costosíssim. I, segona pregunta: què costa un pagès? Què costa que les famílies es puguin establir al territori? Que puguin viure del seu treball? De cultivar la terra? Que es puguin guanyar el pa amb la suor del seu front? Els camps d’oliveres, vinya i fruiters repel·leixen el foc i donen vida. Els ramats esbrosten els sotaboscos, impedeixen la proliferació de matèria combustible i són l’alegria del paisatge. Crec que a França ho tenen molt més clar que nosaltres. Ells s’han adonat que el sector primari, a més de complir amb la producció d’aliments per a la població, són de fet els jardiners del paisatge, els qui fan agradable el nostre país i habitables els seus territoris. Hauria de ser una política general de protecció de la pagesia la que orientés el nostre futur com a nació, com a organitzadora de l’entorn i humanitzadora del país que, en definitiva, Déu ens ha donat. No hem d’oblidar que, com canta La Santa Espina d’Àngel Guimerà (1845-1924), per Catalunya “Déu va passar-hi en primavera i tot cantava al seu pas; canta l’ocell, el riu, la planta, canta la lluna i el sol i tot treballant la dona canta i canta al peu del bressol.” No es tracta únicament d’una descripció, sinó d’una tasca, d’un encàrrec que tenim els catalans per cuidar aquest tros del planeta que se’ns ha confiat (Gn 1,27-30). Des de les planes alçades del Montsant, al peu de l’arbre monumental del Pi de la Carabasseta [a la imatge d’aquest article], es pot contemplar l’enjardinament d’Ulldemolins, una completa horta, perfectament arrenglerada i pentinada, regada per totes les aigües que vessen del massís i treballada profusament pels seus habitants que, sense ser gaires, presenten batalla als enemics de la natura. Impossible, ei toquem fusta, que el foc pugui entrar en un racó de paradís com aquell. Amb els amics del dissabte, l’Eudald, la Maria Carme i en Manel, sovint ens agrada perdre’ns i emboscar-nos per unes muntanyes que conserven petits tresors, meca dels excursionistes, però sobretot dels escaladors d’arreu del món, amb la seva cita central a les parets de Margalef i de Siurana, un tros enllà. Com xalem, en badar davant les proeses d’un jovent i d’una disciplina que ja se’ns ha escapat de les mans. Feu-ne l’experiència. Quan afluixi la calor, adreceu el camí del cim, no sense abans remullar-vos a les Cadolles, al barranc de Freguerau o en el congost de la Febró. Pujar per algun dels graus, el de la Cornaleda, Gralles, Sentfores o Barrots; arribar fins dalt d’aquest massís, com un Montserrat escapçat, per atènyer la Serra Major, el Piló dels Senyalets i visitar els Tres Juradets, el Clot dels Cirerers o admirar l’enginyós Pi d’en Cugat. Tan sols trepitjant el territori, podem arribar a comprendre i valorar l’infinit paisatge del qual podem gaudir i del qual, de ben segur, en tindrem cura.

A França s'han adonat que el sector primari, a més de complir amb la producció d'aliments, són de fet els jardiners del paisatge

Poseu-hi un pagès