Les dimensions del desastre proper depenen del que fem ja ara i els dies de festa

Ja ho sabien els romans fa més de 2.000 anys: post festum, pestum; és a dir, després de la festa, pesta. Quan ho deien els romans, amb la paraula pesta podien referir-se a qualsevol malura, des de la ressaca o un empatx fins a la veritable pesta, passant per tota mena de contagis, malalties venèries, etc. Ells sabien que la festa indueix al descontrol i als abusos i que de la felicitat fugissera del moment se’n poden derivar penoses conseqüències.

Nosaltres també ho sabem, si volem observar honestament el que ens passa des del març passat. Mirem-ho. A Catalunya, festa de Sant Joan: 15 dies després, fort augment de casos de la Covid-19. A Navarra, Sanfermines: dues setmanes després, pic de contagis. A l’Aragó, festa del Pilar: mig mes després, punta de casos. Als EUA, festa d’Acció de Gràcies: la quinzena següent, rècord diari de contagiats (i més de 3.000 morts diaris, com un atemptat de les Torres Bessones cada dia).

Que preferim no adonar-nos-en, immersos en una allau de dades, corbes, indicadors i consells? Preferim amagar el cap sota l’ala, per no veure el que passa? Com criatures, trobem tota mena d’excuses. Les trobades inajornables, les tardes de botigues obligatòries, les esquiades ineludibles, les celebracions imprescindibles, els negocis en perill. Però els negocis patiran més com més s’allargui la pandèmia. Mentrestant, cada dia cau un avió i mor tothom. I ens ho mirem impotents o indiferents.

Gener i febrer seran un desastre. No cal ser expert, ni epidemiòleg ni estadístic, per saber-ho. Tots ho sabem, com ho sabien els romans. Però potser preferim fer l’orni i donar la culpa a algú altre: els polítics, els mitjans de comunicació, els experts, el veí… Tothom menys nosaltres. El cicle del virus és llarg. Només alguns arriben al final, a la mort. Però hi arriben ineluctablement. El que fem avui matarà algú d’aquí a dos mesos. Ho sabem: cada mil nous contagis representen, al final del cicle, 14 morts. Quants contagis nous farem per Nadal? Quants riscos estem disposats a córrer?

Les autoritats, aquí, a Europa, a Amèrica, arreu, no gosen ser dràstics com saben que haurien de ser i així anem fent la viu-viu. Quan la corba baixa, correm a fer-la pujar, que si no això s’acabaria. A casa nostra, a més, estudien una mesura i tot seguit comencen a incloure-hi excepcions clientelars que desdibuixen completament la norma i n’anul·len els resultats esperats. I nosaltres, mestres de la picaresca, trobant contradiccions a tot, fent-nos trampes benpensants. Però a qui volem enganyar? Al virus no l’enganyarem.

Les dimensions del desastre proper depenen del que fem ja ara i els dies de festa. Les orientacions, si fossin clares, concises i compartides, ajudarien. Però no hi comptem. Cadascú sap el que ha de fer. Cadascú és responsable del que fa. I sempre podem fer memòria de la dita dels avantpassats romans. Que tinguem tots bones festes!