Quan Enric Prat de la Riba anava a l’escola primària de Castellterçol ja era un alumne delicat de salut i el seu entreteniment eren les lectures

L’any passat, el Col·legi de Notaris de Barcelona, suposo que per fer-se una mica de propaganda en els temps voraginosos del digital que tots gastem, va tenir la bona pensada de posar a l’abast de la ciutadania una col·lecció de deu testaments: Testaments que fan història, així van titular el catàleg en forma d’exposició virtual que encara avui és accessible a través d’internet, on se’ns mostra el testament original i al costat la seva transcripció en lletra entenedora, perquè ja és sabut que la lletra d’alguns notaris de vegades és tan indesxifrable com la dels metges. Hi consten testaments de polítics, literats, urbanistes i pintors, d’entre els quals vull assenyalar el del rei Ferran II el Catòlic; els de mossèn Cinto Verdaguer, que va testar dues vegades; el d’Ildefons Cerdà, o el d’Enric Prat de la Riba, personatge al qual fa referència aquest article. DE CASTELLTERÇOL A BARCELONA L’avi de l’Enric, Ignasi Prat de la Riba, va morir en un intent de robatori perpetrat a la masia que tenia a la sortida del bac de can Torrella, en terme de Bigues. Aquesta masia, can Prat de la Riba, va ser restaurada a finals del segle XX i està inclosa en l’inventari del Patrimoni Cultural de Bigues i Riells. El cas és que un dels fills de l’avi assassinat, l’Esteve, s’havia casat amb Maria Sarrà, de Sant Quirze Safaja, a qui en herència li va tocar una cèntrica casa al municipi de Castellterçol. Va ser en aquesta estada on també es va traslladar l’àvia tràgicament vídua i on va néixer Enric Prat de la Riba i on també va morir. Avui és la Casa-Museu Prat de la Riba. Diuen que quan Enric Prat de la Riba anava a l’escola primària de Castellterçol ja era un alumne delicat de salut, que jugava escassament i el seu entreteniment eren les lectures. Tenia una gran capacitat d’assimilació de totes les matèries i ja donava lliçons al mestre; un mestre que va constituir només per a ell una secció especial. Ben aviat, el petit Prat de la Riba va ser l’encarregat de fer lluir l’escola amb els seus parlaments, a final de curs o en els dies de compromís. Per la forta amistat que hi havia entre la família Prat de la Riba i la de Josep Carné Cassart, un santfeliuenc propietari d’un cafè a Barcelona, molts anys passaven juntes la temporada d’estiu a la casa de Castellterçol. Un dia, quan Carné retornava a ciutat, a punt de pujar a la tartana que feia el servei Moià-Barcelona, el petit Enric Prat de la Riba va insistir a fer el viatge amb ell. Va aconseguir el consentiment dels seus pares i deixava Castellterçol, amb a penes 11 anys d’edat, per poder estudiar a Barcelona, quedant-se a viure amb la família de Carné. L’infant, assenyat, aplicat i gentil, sempre més apel·là “oncle” i “tia” al matrimoni Carné. [caption id="attachment_140697" align="alignnone" width="504"] La diligència que unia Moià i Barcelona el 1904 / Arxiu Joan Carrera i Vilardell[/caption] Prat de la Riba va viure amb els Carné al carrer de l’Infern. A la planta baixa hi tenien el cafè i a dalt, el pis. Aquest carreró, que amb prou feines arribava a dos metres d’amplada, va desaparèixer en obrir-se la Via Laietana; el seu emplaçament quedaria avui situat sobre la plaça d’Antoni Maura, a tocar de la catedral. En deien el carrer de l’Infern perquè a una i altra banda s’hi havien instal·lat tallers de forja, i el picar continuat dels martells sobre els malls dels ferrers convertia no tan sols el carrer, sinó mig barri, en un veritable malson, un infern eixordador. Però aquests inconvenients no desanimaven el jove Prat de la Riba, que de seguida va emprendre els seus estudis al col·legi de Sant Miquel, on hi va cursar fins al Batxillerat amb notes més que brillants. Alguns dels seus companys d’estudis confirmaven que Prat de la Riba, als 12 anys, ja havia arribat a redactar un projecte de constitució política! Les seves diversions consistien a fer alguna partida de billar amb els més íntims, esport que practicaven al mateix cafè del carrer Infern; o a deambular Rambles avall fins al port, tot xerrant amb algun company d’escola. Posteriorment va entrar a la Universitat de Barcelona per cursar-hi la carrera de Dret i va fer el doctorat a Madrid. L’Academia de Ciencias Morales y Políticas de Madrid li va guardonar el treball Los jurados mixtos para dirimir las diferencias entre patronos y obreros y para prevenir o remediar las huelgas. Una petita gota d’aigua en l’immens oceà dels seus treballs, una obra prolífica que havia de culminar amb una part important de la redacció de les Bases de Manresa. Es va dedicar en cos i ànima al periodisme i a la política. Redactor en cap de la Revista Jurídica de Cataluña, col·laborador de La Renaixensa, de Les Quatre Barres i de La Veu de Catalunya quan encara era revista i també a partir del 1899, quan es va convertir en diari i va ser un poderós instrument del nacionalisme català conservador. Tan intensa era la seva tasca –diuen les biografies que per a Prat de la Riba tot allò era com una mena d’apostolat– que no li vagava de buscar xicota. El 1905, quan ja tenia 35 anys, es casava amb la neboda del seu amfitrió, Josep Carné Cassart, Josefina Dachs i Carné. Sospito que a més de bon amfitrió –que ho va ser– també li devia fer d’alcavot. Potser per aquest motiu, Prat va nomenar Carné com a marmessor en el seu testament. AQUELLA MANCOMUNITAT DE PRESTIGI Prat de la Riba va treballar de valent perquè el govern d’Espanya entomés el projecte de formar, a partir de les diputacions, entitats administratives regionals. El 1913 ens van permetre constituir la Mancomunitat de Catalunya de la qual Prat de la Riba va resultar-ne elegit president. Francament, la Mancomunitat no tenia gaire competències, que diguem, però Prat de la Riba se les va empescar per unir eficàcia i voluntat comuna. Va eixamplar la xarxa de carreteres i la dels ferrocarrils secundaris, o va ser l’artífex de l’arribada del telèfon a la majoria de municipis catalans. Va impulsar l’Escola Superior d’Agricultura que va tenir la seva seu a Caldes de Montbui, a la Torre Marimon. En l’àrea benèfica va millorar la Casa de la Maternitat i, en el vessant cultural, va crear el Consell d’Investigació Pedagògica, la Biblioteca de Catalunya i un llarg etcètera. Durant molts estius a Castellterçol cada dia 1 d’agost, data de la mort de Prat de la Riba, s’hi han celebrat uns simposis on han intervingut la flor i nata dels nostres historiadors. Fent memòria –i quedaré curt– recordo com a ponents Borja de Riquer, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Jaume Sobrequés o Agustí Alcoberro. Un any, una de les intervencions va correspondre a l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, que abans d’entretenir-se a glossar la figura de Prat de la Riba va començar així el seu discurs: “Cada any, quan el dia de Nadal vaig a la tomba del cementiri de Montjuïc per retre homenatge al president Macià, passo per davant de la tomba de Prat de la Riba. És una tomba molt d’estil dels anys 1910-1920, d’una certa rellevància, just en un revolt de la pujada cap a la part alta del cementiri. Algun cop m’hi he aturat, i a partir d’ara ho faré cada any. Se la veu deixada, fa la sensació d’oblit. Com si ningú mai no hi anés ni s’hi fixés. I això mateix passa amb la figura de Prat de la Riba, amb el record del qui fou i del que va fer (...). Quin contrast entre això i el que Prat de la Riba va representar per a Catalunya, i representa encara. I quin contrast –diguem-ho de passada– amb l’atenció que es dedica a tants personatges als quals devem moltíssim menys. De vegades, fins i tot res de bo...” [caption id="attachment_143754" align="alignnone" width="450"] Retrat d'Enric Prat de la Riba / Josep Gallés (Casa-Museu Prat de la Riba de Castellterçol)[/caption]