El premi
És una cosa endogàmica, el moviment econòmic de l’art dit contemporani. Endogàmic, vull dir: fet i menjat per uns i unes, que sempre són els mateixos i les mateixes i que sempre estan d’acord en el mateix; perquè és més fàcil no repartir joc; si ho fessin es podrien trobar multi jugadors a la partida, jugadors que ho poden fotre tot enlaire, mal rotllo. Perquè els i les que trien tampoc no n’esperen gran cosa més de la remota excel·lència artística, un cop decebuts i decebudes de qualsevol il·lusió d’avançar en l’escabrós Art System, i les mancances i les enveges que hi són proporcionades per la falta del diner líquid que ho lubrica tot, just perquè no s’encalli/empantani.
Llavors el poder polític, patriarcal i benèvol en la producció artística contemporània, esquitxa uns quants bitllets, que es fan suficients per generar tot tipus d’estratègies gremials, en el sentit més pejoratiu del terme, i que podria produir suor freda si la cosa es desviés cap a llocs que són fora del control del grup, que de manera sempre inestable ocupa posicions aferrissades i estratègiques per a la supervivència pròpia i del seu entorn proper.
El premi és el reclam, la pastanaga, l’esperança que en siguis el triat, l’escollit, i que, assumint que has patit l’inenarrable, ja deu haver arribat el moment de passar comptes amb l’entorn i fer-te un lloc en l’Art System, vingui d’on vingui el reconeixement.
Posem un premi de 50.000 euros que, si bades, depenent de la teva relació amb Hisenda, te’n poden fotre quasi la meitat, però si tens pocs recursos o en són minsos, sí que és cert que pots sobreviure potser un temps prolongat. Però, atenció!, ho hauràs de fer agraint, potser inconscientment en les accions artístiques i en el fons també en les accions no-artístiques, que desenvolupis en aquest període diguem-ne subvencionat, a qui t’ha concedit el premi. Estàs atrapat voluntàriament, potser mentalment. No és segur, però et pot passar. Pot anar bé i també malament.
Aquests 50.000 euros que he posat d’exemple coincideixen amb el premi biennal que ha instaurat la Fundació Macba fa poc (aquesta vegada han esquitxat de valent, i han llençat la casa per la finestra). Aquesta primera edició se l’ha emportat Ibon Aramberri, un basc el treball del qual pot semblar el d’un cartògraf impossible i que, si no tingués feina d’artista, podria trobar-la al National Geographic. Un altre artista documentalista. Si el sents parlar, no millora pas la percepció de la cosa; jo la trobo bastant embolicada. Cal dir, però, que un artista català ha quedat segon a la competició.
Hi ha personatges, però, que ho van fotre tot enlaire quan van renunciar al premi. El cas que recordo és el del Premi Nacional d’Arts Plàstiques de l’Estat espanyol concedit a Santiago Sierra. En Santiago Sierra potser és l’únic que hi ha renunciat, no ho sé segur, però el que sí que sé és que en Santiago Sierra ho va fer. I no li han anat pas tan malament les coses, a Santiago Sierra, potser perquè ha tingut a l’Helga de Alvear al costat, amb la seva galeria, i que ha resolt bé el que normalment es resol malament. I etcètera.
Amb el treball d’en Santiago Sierra hi vaig coincidir el 2018 a ACVIC Centre d’Arts Contemporànies. Ell hi va exposar “Presos polítics a l’Espanya contemporània”, la peça censurada a ARCO –sí: censurada el 2018! perquè la monarquia i el seu seguici no la veiessin–. Jo vaig mostrar “Echo”, una peça acústica de nom ambivalent. Em sembla que ell va fent el treball conseqüent i no està de gaires hòsties de gremis, premis i canapès. Es va buscar una galerista estrangera que treballa a Espanya però de mentalitat alemanya. Els hi deu anar bé, a tots dos. I els desitjo el millor.
El trencadís de Gaudí no és res comparat amb la general desfeta cerebral dels arreplegats que proven de surar en la turbulència ferotge de l’Art System espanyol que, per convicció sistèmica, acostuma a premiar el que sap que li retornarà el favor, d’una manera o altra.
Això és general –m’ho suposo– pel que vaig veient i sentint. Perquè ho haig de fer així, per les meves mancances, possiblement genètiques, que em priven de normalitzar algunes de les coses que els altres fan sense cap dificultat, i que a mi se’m presenten com un mur infranquejable, i que no tinc més remei que resoldre en format art per tal de respirar, com deia Samuel Beckett. Que deia Beckett que, encara que et facin poc cas, que no et tinguin en compte, has de continuar; perquè continuar en l’art per a mi és com respirar, com deia Beckett. I jo ho haig de fer irremeiablement, com deia Samuel Beckett. Que no té espera respirar, ni pausa ni raonament. Respirar ho depassa tot. Respirar.
