El nacionalisme espanyol no accepta dissidències polítiques quan es tracta de la unitat de la pàtria

Doncs, ja tenim la sentència! Tal com temíem, desproporcionada, injusta i coherent amb el nacionalisme espanyol, que no accepta dissidències quan es tracta de la unitat de la pàtria i ha hagut de tergiversar i inflar els fets per poder intervenir-hi durament. Quin n’és, però, l’objectiu d’aquesta sentència? El Codi Penal espanyol, reformat el 2015, s’obre amb una exposició de motius que signa el rei, on es pot llegir “En primer lugar, se propone una reforma total del actual sistema de penas, de modo que permita alcanzar, en lo posible, los objetivos de resocialización que la Constitución le asigna.” I després d’unes consideracions sobre altres aspectes, segueix un inventari de delictes i les corresponents penes, sense gairebé cap esment explícit a aquests objectius de resocialització. La Constitució disposa que “les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat restaran orientades vers la reeducació i la reinserció social” (art. 25.2). Però tampoc no s’hi torna a referir enlloc més. De fet, és la Llei orgànica general penitenciària (LOGP) la que estableix que “las instituciones penitenciarias reguladas en la presente Ley tienen como fin primordial la reeducación y la reinserción social” (art. 1). A més, es refereix sovint al tratamiento penitenciario, que consisteix en “el conjunto de actividades directamente dirigidas a la consecución de la reeducación y reinserción social de los penados” (art. 59), que són, fonamentalment, treball (art. 26), formació (art. 27), permisos de sortida (art. 47), presó en règim obert (art. 72) i llibertat condicional (art. 90-92), que preparen per a la vida en llibertat absoluta; psicoteràpia si convé (art. 66) i, sobretot –alerta!–, un enfocament complex, personal i individualitzat d’aquest tratamiento penitenciario (art. 62) que serveixi per a “en la medida de lo posible, desarrollar [en los reclusos] una actitud de respeto a sí mismos y de responsabilidad individual y social con respecto a su familia, al prójimo y a la sociedad en general” (art. 59). QUAN AQUEST 'FIN PRIMORDIAL TRONTOLLA....Sembla que seria la LOGP, doncs, la que tendiria a complir aquell objectiu de reinserció social. Però llavors ens hem de preguntar: si, segons la llei, el fin primordial és la reinserció i si el tractament penitenciari ha de ser personal i individualitzat, com és que el Codi Penal s’atreveix a assignar la durada de la privació de llibertat segons el delicte comès, en comptes de fer-ho segons un estudi del perfil psicosocial del delinqüent...? Com saben que el tratamiento penitenciario en tindrà prou amb la quantitat d’anys que estableix el Codi Penal? I si en necessita el doble? O a l’inrevés: i si, amb una desena part del temps de la pena, l’individu ja està llest per a la reinserció? Ho sento, però no puc evitar pensar que aquest fin primordial no passa de ser un monumental i desafortunat eufemisme. A més, tot el que està relacionat amb el món carcerari té unes denominacions que no recorden, ni de bon tros, aquella suposada intenció de reinserció. M’excuso per la meva anàlisi des de la lingüística –és deformació professional, suposo–, però és que crec fermament que la llengua és, sens dubte, notària del pensament i sempre conté, en ocasions ocult, allò que jau latent en l’esperit de les coses. Fixeu-vos-hi: el que es compleix a les presons –teòricament, centres de reinserció social– són “penes”. I “pena” vol dir exactament “càstig imposat”, un concepte que ens remet estrictament al qui-la-fa-la-paga. D’altra banda, “pena” vol dir també “dolor i aflicció morals” i, per tant, ens cal concloure que el codi “penal” és, en realitat, un reglament que conté, bàsicament, càstigs que corresponen a faltes o delictes. I “càstig”, per cert, és un mot que sovinteja amb alegria en aquest text legal, mentre que altres com “reeducació” o “reinserció” hi són gairebé absents. I això entra en contradicció amb aquest suposat afany reeducador, si no és per la via del xarop de bastó, que no educa, però sí que té la dubtosa virtut de domesticar. Una altra cosa, és la LOGP, que potser sí que té, en teoria, més possibilitats educatives. Tot i això, no ens penséssim pas, no... Que, a la LOGP, els presos també s’anomenen “penados”. No pas, posem per cas, “reinsertables” o “resocializables”, no...: penados, individus sotmesos a una pena: a un càstig. Ai, que traïdora és la llengua...! Però continuem amb el vocabulari carcerari. El lloc on es compleixen aquestes “penes” –els càstigs, vaja– és un penal, un centre penitenciari o una penitenciaria. Podrien haver-ne dit, posem per cas, “centre per a la reeducació i reinserció” o “centre de reclusió per a la resocialització”, però no, no...: “penitenciaria”, que és un derivat de “penitència”, literalment, el càstig públic que imposava la Inquisició perquè servís d’exemple. D’altra banda, el mot “condemna” prové de la paraula llatina damnus, que significa “dany”. És a dir que una condemna és, simplement, un dany que rep el reu. Pura revenja, doncs. Exclusivament. És clar que sempre es pot dir que el xarop de bastó té unes propietats extraordinàries de reconduir conductes, cosa que, d’una manera o d’una altra, no es pot negar que sigui certa. Ara bé, independentistes, sobiranistes i unionistes d’arreu, espanyols tots, tinguem ben clar que el que es pretén és, sobretot, castigar. I si, per casualitat, es produeix reinserció social, doncs, mira, millor... No oblidem que la presó obeeix a una filosofia que és més del segle XIX que no pas del XXI. No dubto que, amb els delinqüents que ho són perquè, per circumstàncies diverses, els hagi estat difícil observar un comportament veritablement social, en certs casos, i sempre que el reclús s’hi posi bé, la LOGP pot complir, en part, aquest objectiu de reinserció. Ara, aplicar aquest Codi Penal als nostres dirigents polítics i activistes socials és, ras i curt, fer-lo servir com una eina d’escarment exemplaritzant. Perquè quines seran les mesures de reinserció que els aplicaran per tal que aconsegueixin aquella “actitud de respeto a sí mismos y de responsabilidad individual y social con respecto a su familia, al prójimo y a la sociedad en general”? Voleu dir que no la tenien ja, abans d’entrar a la presó, aquesta actitud? Per això, crec imprescindible, en aquest cas, com a primera mesura, la immediata qualificació d’aquests presos en el tercer grau penitenciari, que apuntaria, efectivament, cap a la reinserció i podria, si més no, maquillar el veritable objectiu d’aquesta desafortunada sentència. Un empresonament tan llarg que no contribueix en absolut al fin primordial és impossible de justificar. Però no patiu que no ho posaran tan fàcil, no... Què inventaran, doncs, com a mesures de “preparación para la vida en libertad” d’unes persones que, quan eren lliures, van aconseguir ser elegides democràticament per milers de ciutadans, unes persones cultes, intel·ligents, pacífiques i exemptes d’antecedents penals, econòmicament solvents, amb arrelament familiar i una educació exquisida que van actuar d’acord amb el seu pensament i amb la legitimitat que els concedia la seva condició d’electes o líders socials i, en definitiva, exemplars i cíviques; això sí, amb uns anhels de llibertat col·lectiva que van canalitzar a través de l’encàrrec que havien rebut de la societat, atès el sorrut immobilisme de l’Estat que les va acabar empresonant a base de judicialitzar i tergiversar la seva acció política...? En què consistirà el seu tratamiento penitenciario, que ha de tenir com a fin primordial la reeducación y la reinserción social? Classes de Formación del Espíritu Nacional? Psicoteràpia constitucionalista? Electroxoc?... QUÈ ES PRETÉN, EN REALITATDoncs si sembla ridícul pensar que aquestes persones necessitin cap mena de reinserció social i encara més ridícul que poguessin adquirir-la entre els murs d’una presó, quin és l’objectiu d’aquesta privació de llibertat? Exigeixo a les autoritats polítiques i judicials que ens l’expliquin i, si no en saben, haurem de concloure que s’han atrevit a privar els catalans d’uns representants polítics legítims només per castigar-los, per escapçar el lideratge de l’independentisme i per llançar un terrible avís a qui gosi voler qüestionar de nou les essències pàtries. I, a sobre, ignorant el mandat de la Constitució que, suposadament, pretenen defensar i l’objectiu de reinserció social que aquella atribueix al sistema penitenciari. El terrible trasbals que suposarà, per als recentment condemnats i per a les seves famílies, la privació de la llibertat individual que la mateixa Constitució preserva, com es pot veure, amb un èxit ben galdós, és una nova demostració que aquest és un estat fallit i una raó de pes perquè vulguem allunyar-nos-en el més aviat possible. L’única sortida que té l’Estat si vol fugir amb certa dignitat de l’embolic on s’ha ficat, és política: amnistia i posterior negociació amb el sobiranisme; una solució dual que la lamentable incapacitat que pateixen els seus gestors per a reconèixer la pluralitat del territori que administren els impedirà adoptar. Aquesta sentència no resol ni posa punt final a res. Només fa encara més profund el solc ja existent entre Catalunya i l’Estat i, per això mateix, genera nous partidaris de la independència. Però és que a més –i això és perillosíssim–, difumina els límits entre la sedició i allò que són simples desordres públics. I, com que crea jurisprudència, avui, no tan sols els catalans, sinó tots els súbdits espanyols som menys lliures perquè, a partir d’ara, qualsevol manifestació o protesta que resulti massa incòmoda a l’Estat podrà ser considerada sediciosa. Un veritable torpede a la línia de flotació de la democràcia i als drets fonamentals dels ciutadans.

El nacionalisme espanyol no accepta dissidències polítiques quan es tracta de la unitat de la pàtria

Presó, per què i per a què?