Els presos ho pateixen a la pròpia carn, però al darrere hi ha un empresonament, un judici, una presó per a milions de persones que van votar

No puc començar aquest 2019 sense reflexionar i denunciar la continuïtat de la situació injusta en què es troben els i les nostres representants polítics, empresonats des de fa més d’un any. Una presó preventiva injustificable que és una venjança i un intent de decapitar un ampli moviment ciutadà tot apartant els seus líders. Properament aquests representants de molts catalans seran traslladats a presons properes a la capital del regne d’Espanya per ser sotmesos a un llarg judici. Presons en les quals viuran en una situació humana molt difícil, amb poques hores de descans, de matinar molt i sense despertador, de llargs trasllats en furgos policials, dies d’angoixa i nits d’insomni, dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes... i treballant una defensa que volen que sigui una denúncia. La denúncia contra un estat que ha mostrat les seves arrels franquistes i les seves mancances democràtiques. Durant anys ens han fet creure que per votar cada quatre anys vivíem en un estat democràtic i s’ha manifestat que no, que la majoria d’estructures d’aquest estat –la monarquia, la judicatura, les elits econòmiques, les forces de seguretat, l’exèrcit...– poc tenen a veure amb la democràcia i els partits pels quals votàvem, en cas que tinguessin voluntat democràtica, poc podien fer en un estat les estructures del qual no ho són pas. És un estat que, aprofitant-se del miratge del benestar econòmic de finals dels segle XX, ha reprimit qualsevol alternativa al sistema. No en va a la Constitució de 1978 –ja des del primer moment– l’article 2 avisa: “Les forces armades són la garantia de la unitat d’Espanya.” Aquesta unitat, doncs, no és la decisió voluntària dels seus ciutadans, sinó que és un principi que es postula per sobre de tot, intocable, per sobre dels drets humans, dels drets dels pobles, dels drets judicials... Un principi que, segons aquesta Constitució, és sagrat i, si cal, l’exèrcit el defensarà contra el poble mateix. Article, per cert, reivindicat fa pocs dies per la ministra de Defensa, la senyora Margarita Robles. Un estat que ens tenia com en una presó de vidre mentre enlluernava a la població confonent la llibertat amb un consumisme capitalista. Tot plegat fa que l’Estat espanyol estigui ple de presons: la que persegueix la llibertat d’expressió –artistes, cantants estan empresonats o exiliats–, la que castiga persones amb l’objectiu d’atemorir la població, la que vigila la dissidència. La llei Mordaza encara vigent és l’expressió més clara de la voluntat d’aquest estat, però la tàctica ve de fa temps, es va assajar a finals dels anys 90 al País Basc: qualsevol dissidència al sistema “era ETA”. D’aquesta manera –igual que ara–, es van empresonar innocents –recordem el cas de l’advocat Boyé– i es va perseguir dissidents per l’única raó de pensar diferent al sistema establert o d’expressar públicament aquesta diferència. Un estat que també ha tingut com a aliada l’estratègia de la por per tal de crear presons interiors als seus ciutadans. Fa pocs dies vaig ser a la presó de Lledoners, on vaig tenir l’oportunitat de conèixer personalment dues persones excel·lents, en Jordi Pessarrodona –el pallaso del nas vermell–, que em va explicar que la seva lluita pacífica ve de lluny, ja a la guerra de Bòsnia havia fet accions similars, i en Joan Bonanit, un jove manresà de 23 anys que, des que els presos polítics són a la presó els desitja “bona nit” cada dia. Els crits de “bona nit, Oriol!”, “bona nit, Jordi!”, “bona nit, Raúl!”, “bona nit, Joaquim!”... ressonen diàriament i amb força pels entorns de la presó. Preguntant-li per què ho feia, em va contestar: “Per la seva llibertat, perquè se sentin acompanyats i per estimació.” En Jordi i en Joan actuen amb una gran llibertat interior que venç pors i comoditats. D’aquí a no res, els presos i preses polítiques emprendran el camí cap als calabossos de les presons properes a Madrid. Ells i elles ho patiran a la pròpia carn, però al darrere –no ho oblidem– hi ha un empresonament, un judici, una presó per a milions de persones que van expressar pacíficament el seu vot. Que l’hivern serveixi per mirar cap a dins nostre i descobrir les presons en les quals ens hem instal·lat i hi vivim, que ens deslliurem d’elles i donem tot el suport i escalf necessaris als companys empresonats o a l’exili... No crec que hi hagi millor manera d’acabar l’article que donar a veu a fragments de la carta que en Jordi Cuixart ha escrit aquest 11 de gener passat: “El judici esdevé una expressió cabdal de la lluita pacífica per l’autodeterminació de Catalunya i per la defensa dels valors democràtics... És també aquí on tenim el repte d’aconseguir visualitzar, des de la radicalitat democràtica, el gran consens de país al voltant de la defensa dels drets civils i polítics dels ciutadans, que vol dir el dret a la dissidència política, el dret de manifestació, a la llibertat d’expressió i el dret de reunió... Aquest 2019 us desitjo de tot cor que no hi hagi lloc per a cap jerarquia, ni per a la violència, ni per a la por de cap mena. ‘Que cada segon que vivim és un moment nou i únic de l’ Univers’, com deia Pau Casals, i que seguim fent ben nostre el lema dels vells insubmisos: ‘Hem nascut per ser lliures i no soldats.”

Els presos ho pateixen a la pròpia carn, però al darrere hi ha un empresonament, un judici, una presó per a milions de persones que van votar

Presos i presons