De 'prometre' podem passar, afegint-hi un simple prefix, a 'comprometre' i d’aquest també podem fer marxa enrere: 'descomprometre'

'Los recién casados', pintura d'Olga Sacharoff (1889-1967) / Col·lecció Riera / Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Crec que poques vegades he rigut tant, bo i preparant aquest article, com avui, en obrir el meu àngel de la guarda (el Diccionari etimològic d’Enciclopèdia Catalana) i trobar-hi que el verb en qüestió em remetia a metre. Passats els primers escarafalls, m’he adonat (pallús!) que no es referia, òbviament, a la mesura de longitud sinó a l’antic verb metre, del llatí mittere, que en català medieval volia dir ‘enviar; deixar; llançar’ i que es va acabar sedimentant amb el significat de ‘posar, introduir’. Lapsus a part, és un verb d’allò més interessant perquè, malgrat estar en desús de fa segles, ha deixat una petja més que notable: un centenar i mig llarg de derivats, entre els quals una pila de verbs de primera necessitat: admetre, cometre, emetre, permetre, remetre, sotmetre… Això per esmentar només els formats igual que el nostre protagonista, amb un simple prefix. Perquè si repasséssim la llista només de substantius sorgits de la mateixa mare no acabaríem mai més, com aquell qui diu. Prometre compta amb el seu propi gotim de fills, ni més ni menys que una quinzena. Entre els quals un de tan transparent com comprometre (doble prefix) i un participi que ha esdevingut substantiu, promès/a, i que jo m’estimo especialment perquè és d’aquells bons per fer definicions de mots encreuats (‘típic jurament que fan les noies abans de casar-se’, set lletres). Formalment, encara són més interessants els cultes, reconeixibles perquè mantenen l’arrel llatina, tal com es veu a compromís. El conegut compromissari té un epígon en compromissori (‘relatiu al compromís’), que, ara que m’hi fixo, ens permetrà fer una bonica cabriola tot relacionant-lo amb promissori (‘que conté una promesa o prometença’) i aquest amb promissió, sinònim antic de promesa del qual avui només perviu la locució d’origen bíblic ‘terra de promissió’. Com faig sovint, he deixat el més peculiar pel final, però avui justificadament. Perquè el verb que us volia presentar em facilita una conclusió molt adequada per avui. Resulta que si de prometre podem passar, afegint-hi, com he dit, un simple prefix, a comprometre, d’aquest, mitjançant el mateix mètode, també podem fer marxa enrere: descomprometre. Que vol dir, en efecte, ‘desdir-se d’un compromís adquirit’. Cosa que, aplicada al tema que ens ocupa –la promesa del càrrec que van fer l’altre dia els nous ministres espanyols–, significa el que significa quant al compliment del tracte que els socialistes espanyols van signar amb els dos partits catalans a fi d’arribar al poder. I no calen més explicacions, oi que no?