Els de PISA són els paràmetres pels quals hem d’avaluar les nostres escoles?

Ara ja fa unes quantes setmanes que s’ha publicat l’informe PISA del 2023, que a causa dels mals resultats en general, i especialment a Catalunya, han provocat un terrabestall de declaracions a l’entorn de l’escola. No feia ni un dia que s’havia publicat que van aparèixer articles cadascú dient-hi la seva. En molts casos s’ha culpat l’altre, s’ha retret de no fer cas al ja ho deia jo… o s’han incriminat les metodologies emprades pels mestres com a culpables dels resultats dolents. És clar que no s’han de menystenir els resultats d’aquest informe, però sí que és important situar-los i veure quin valor han de tenir amb vistes a una reflexió sobre l’educació tan profunda i serena com és necessària en el moment actual.

Què és l’informe PISA? Què avalua? Qui el fa? Qui excel·leix, segons aquest informe? El PISA és un programa per a l’avaluació internacional dels alumnes dels estats que pertanyen a l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (l’OCDE). Busca mesurar la capacitat dels nois i noies de 15 anys pel que fa als seus coneixements i habilitats en lectura, matemàtiques i ciències per afrontar els reptes de la vida real.

En la mateixa definició ja trobem elements a tenir en compte. Es tracta d’un informe que parteix de l’OCDE, una institució que sempre ha defensat les economies més neoliberals, sense importar-li gaire cap conseqüència mediambiental, ni de fam, pobresa o exclusió social ni d’injustícia al món. No hauria d’estranyar ningú que els que més excel·leixen, segons PISA, siguin Singapur o Corea, països on hi ha més suïcidis juvenils a causa de la pressió acadèmica. I si ens fixem en el que avalua veurem que no hi ha cap referència a assumptes cabdals en la formació d’una persona com les relacions, la col·laboració, l’autonomia en la presa de decisions, el coneixement i la crítica de l’entorn, el saber dir la pròpia paraula, l’art, la relació amb la natura… O sigui, cap ni un assumpte que faci referència a l’educació en valors. ¿Els de PISA són els paràmetres pels quals hem d’avaluar les nostres escoles?

Algunes de les respostes que hem vist aquests dies han anat des de l’exabrupte, com ara que els resultats dolents són culpa de la immigració, fins a la contraposició d’aprenentatges amb felicitat. És a dir, que si volem obtenir uns bons aprenentatges no hem de tenir en compte les emocions; o si volem fer una bona educació emocional no cal tenir en compte els aprenentatges. És una contradicció força estesa que, personalment, mai no he entès. Una de les lliçons que he après en la meva vida com a docent és la gran capacitat innata que nens i nenes tenen per aprendre; i que el fet d’aprendre els ajuda a ser més feliços; i que si són més feliços encara aprenen més. Recordem, per exemple, el testimoni del mestre Benaiges que hem pogut gaudir i conèixer en la pel·lícula El mestre que va prometre el mar.

Un altre tema que s’ha publicat és que els mals resultats són conseqüència d’alguns mètodes emprats. Sempre m’he mostrat molt eclèctic pel que fa a la metodologia i crec que els mètodes són eines que el mestre pot triar i sap utilitzar segons la finalitat educativa i el moment que viu el seu grup. Aprofitar l’informe PISA per atacar o desprestigiar una metodologia concreta em sembla una actitud que respon més a unes fòbies personals que no pas a la intenció d’arribar al fons del problema.

Els problemes educatius i de l’escola mai no els podem entendre al marge del que està passant a la societat i els models socials i polítics condicionen el model escolar. A una societat trasbalsada per canvis profunds, amb reptes nous i incerteses, no li podem demanar un sistema educatiu amb tota la seguretat que, com a societat, no tenim.

CAL BUSCAR SOLUCIONS
Cal, però, que no ens quedem aquí i que comencem a cercar algunes solucions. D’entrada, observem que la inversió en educació a Catalunya és una mica més del 4% del PIB, quan la inversió mínima recomanada és del 6%; que les lleis educatives van canviant segons el tarannà del govern de torn –en les últimes quatre dècades hi ha hagut set lleis orgàniques d’educació amb canvis importants en el currículum!– o de les decisions judicials, el que accentua encara més la inestabilitat a les escoles i requereix un esforç per part dels docents per a una adaptació que no saben quin recorregut tindrà finalment. També veiem que els països que se’n surten més són els que han arribat a una estabilitat del seu sistema educatiu, a la vegada que han augmentat la dotació pressupostària. És a dir, més diners públics perquè l’escola afavoreixi la igualtat d’oportunitats (dotacions, no segregació escolar…) i que la necessària innovació educativa no sigui un privilegi sinó un fet que arriba a tots els centres a través recursos i d’una formació del professorat seriosa.

El Departament d’Educació ha encarregat al Consell Escolar de Catalunya la creació d’un comitè d’experts per trobar solucions a aquests problemes. Personalment conec a alguns membres d’aquest comitè i no dubto gens de la seva vàlua, però tinc els meus dubtes que aportin alguna solució de fons i que no sigui una fugida endavant a les dificultats que fa temps que s’haurien d’haver plantejat i que van molt més enllà del que l’informe PISA pot avaluar. Mentrestant, tot el nostre suport a la tasca que, dia rere dia, mestres, professors i escoles, sovint donant el millor, estan fent en aquest moment complicat i convuls i com l’estan vivint al costat dels infants i joves.