La Universitat hauria de formar un cos únic de docents a partir d'una carrera única que facultés per a tots els nivells i àrees

Els darrers resultats de les proves PISA, de fet, es veien venir de lluny: polítiques educatives de vol gallinaci sense projecció de futur ni voluntat d’anar ni que sigui una mica més enllà de salvar la legislatura, canvis innecessaris, erràtics i massa freqüents amb l’únic objectiu de maquillar unes intencions purament electoralistes i uns polítics, en definitiva, més preocupats per la seva carrera que no pas per resoldre els profunds problemes que afecten l’educació avui, que són molts i, a més, sistèmics i estructurals. Per raons d’espai, no els podré exposar tots aquí, però sí que miraré d’enunciar-ne els que em semblen més significatius.

Educar en competències bàsiques és una opció excel·lent d’acord amb el món actual i el treball per projectes, un terreny especialment indicat per bregar-se en la interdisciplinarietat. Tanmateix, les autoritats educatives de les darreres dècades han volgut córrer massa. Tenien pressa per poder dir que innovaven i, per voler forçar les coses, han abocat la iniciativa al fracàs.

Caldria haver fet, molt abans, un esforç per assegurar que tots els docents assumien de veritat el canvi i no pas de boca enfora, que és el que s’ha fet. Molts centres van començar a aplicar el nou enfocament sense saber ben bé on es ficaven i, segurament empesos per la pressa que els donava l’administració, cadascun va posar-s’hi amb bona voluntat, però sense saber clarament per on havia de tirar i, segurament amb la millor de les intencions, va tirar cap on li va semblar. El resultat, una olla de grills en comptes d’un cos de docents ben assessorats i treballant amb uns objectius i unes maneres clars i compartits.

I no vull posar l’accent en els docents, que prou han fet d’intentar posar-se al dia sense que l’administració els proporcionés les eines necessàries. Per això, tot i la bona voluntat dels que han intentat formar-se a través d’una oferta de cursos que no ha estat a l’alçada ni per quantitat ni per qualitat, el resultat és ben lluny de ser un èxit.

UNA PLANIFICACIÓ DEFICIENT
I és que no es poden introduir, de cop i volta, maneres de treballar diferents sense, prèviament, haver-hi preparat el terreny a través d’una planificació pensada i ben estructurada que tingui en compte l’equip docent a l’abast, la seva preparació, l’estructura de partença del sistema educatiu, els recursos humans i materials disponibles i un temps suficient, durant el qual poder implantar els canvis de manera gradual, avaluar-ne resultats i proposar millores en allò que no hagi acabat de funcionar. I, així, a poc a poc, anar donant temps a docents, alumnes i famílies per a assumir de manera progressiva un canvi tan gran com el que suposa l’aprenentatge per competències.

Per exemple, com es pot compatibilitzar l’imprescindible treball interdisciplinari amb la compartimentació de l’horari escolar en assignatures i amb l’especialització del professorat a Secundària i, en menor mesura, a Primària? Les actuals característiques de l’estructura del sistema educatiu i aquesta preparació dels docents excessivament especialitzada són dificultats que no es resolen d’avui per demà i, en comptes de posar-se a pensar com es podien atacar abans de llançar els professionals a l’aventura de pilotar el canvi, es va optar per obviar-les i, naturalment, a les aules, cadascú ha anat fent el que bonament ha pogut.

Soc dels qui pensa que la Universitat hauria de formar un cos únic de docents a partir d’una carrera única, si es vol amb especialitzacions per edats (Infantil, Primària i Secundària o qualsevol altra divisió que es veiés més lògica), però que facultés per exercir la docència de totes les àrees a tots els nivells obligatoris.

Només així serà possible demanar a un docent que s’impliqui per igual en totes les disciplines del currículum, de tal manera que una persona que hagi optat per estudiar Economia, Filosofia o Biologia, posem per cas, sàpiga que el seu títol no el facultarà per a exercir una docència que ara haurà de donar una visió global del coneixement. En tot cas, caldrà establir cursos pont amb les convalidacions que convingui per a aquells aspirants a la nova llicenciatura de docent que hagin fet ja una carrera de les que existeixen avui.

Naturalment, caldrà també que els nous docents surtin convenientment preparats. Això no vol dir, és clar, que tot professional de l’educació hagi d’atresorar el coneixement de totes les especialitats al mateix nivell que es pot obtenir cursant cada carrera específica. Seria impossible. En canvi, sí que hauria de ser exigible i irrenunciable un profund coneixement de tot allò que es considera que ha de saber un alumne durant el seu període d’educació obligatòria i de la corresponent didàctica.

Atenció especial caldrà posar a les noves tecnologies i a l’anglès en la formació dels docents per tal d’evitar la xacra del pèssim nivell en llengua estrangera amb què surten, els nostres joves, de l’etapa obligatòria i superar el fet innegable que avui molts alumnes dominen les noves tecnologies millor que alguns dels seus professors.

Podria estendre’m encara més exigint que l’escola fos capaç de valorar molts altres aspectes del coneixement que avui hi tenen una presència poc més que testimonial com ara les habilitats socials, la creativitat, l’empatia, la solidaritat, la capacitat de treball, l’assertivitat, les habilitats manual i corporal i tants altres, però, per raons d’espai, no puc tractar-los aquí.

L’ANOMENADA ‘DIVERSITAT’
Un altre aspecte en què em sembla que s’ha negligit de manera estrepitosa és el tractament de l’anomenada diversitat. S’ha volgut fer creure a la població que les escoles donaven als nens amb dificultats una atenció individual i que aquesta atenció assegurava la millor formació per a aquests infants quan, en realitat, no s’hi ha invertit ni una dècima part del que caldria.

No hi ha prou professorat especialitzat als centres per a atendre tota la població escolar amb característiques especials i, per tant, es dona a tots aquests alumnes una atenció clarament insuficient. A quin cap hi cap que un mestre que té 25 o 30 alumnes a classe en pugui atendre com cal tres o quatre o cinc o els que tingui amb aquestes característiques dins el grup classe encara que disposi d’un altre mestre que l’ajudi, com a màxim, dues o tres hores a la setmana? Nens que necessiten, precisament, una atenció especial i, per tant, més atenció que els altres es veuen obligats a fer feina individual especialment pensada per a ells la major part de la jornada mentre el docent atén la resta, amb la ridícula pretensió que la realització d’aquesta feina específica podrà substituir l’acompanyament intensiu d’un professional. Conseqüències? Ineficàcia i malbaratament dels pocs recursos invertits.

I tot això, per no parlar d’uns nens i uns adolescents amb una gravíssima intolerància a la frustració i una nul·la capacitat d’esforç, portats entre cotons i amb una exigència mínima perquè el docent no pot exercir l’autoritat que hauria de tenir si no vol ser titllat de mal professional per part d’una societat que ha malcriat els infants i els ha fet reietons de l’univers i per part d’unes autoritats educatives que han negligit proveir els docents dels recursos necessaris per a sortir al pas de determinats comportaments disruptius o la inhibició d’esforçar-se per a tirar endavant el propi aprenentatge de certs alumnes.

LA FIGURA DEL DOCENT
A més, la docència ha esdevingut avui gairebé una activitat de risc. El professor s’ha d’enfrontar a joves despòtics, desconsiderats i, en moltes ocasions, disposats a fer prevaler la seva voluntat i a ignorar que el docent és la figura a qui correspon dur el control de la classe. També en aquest sentit les autoritats s’han de plantejar seriosament invertir en la dignificació no tan sols del professorat, sinó també de la mateixa tasca docent.

Caldria, doncs, garantir als professionals una formació inicial i una de continuada –aquesta obligatòria i remunerada i ambdues d’altíssima qualitat–, un sistema d’accés a la docència fiable, una remuneració que reconegués l’esforç que els caldria per formar-se, una avaluació periòdica de la seva feina i estímuls positius i, si cal, negatius per incentivar-los. I, de tot això, avui, res.

Amb aquestes premisses, els docents podrien adquirir l’autoritat i el reconeixement social de què van curts avui i fer de l’educació a casa nostra una eina veritablement útil. És imprescindible que la societat reconegui en la figura del mestre un element fonamental en qui poder confiar tranquil·lament la formació dels joves. Perquè ells són el futur. Res més allunyat de la nostra realitat actual.

Les autoritats educatives n’haurien de prendre bona nota. Però aquesta és una feina, naturalment, a molt llarg termini. No valen les vanes promeses dels polítics que ens asseguren que tot es resoldrà en breu. Simplement, perquè no és possible. Perquè per fer-ho bé, es necessiten anys i, sobretot, una cosa que, de moment, no tenim: uns polítics disposats a pensar fins molt més enllà del que duri la legislatura i amb uns objectius centrats en el bé de l’educació i no pas en la seva reelecció.