‘Putaspanya’
L’intercanvi de floretes entre trinxeres és un dels elements tradicionals de tot conflicte bèl·lic. Ja n’hem parlat en alguna ocasió a propòsit d’invencions com lazis o nyordos. La innovació lingüística no pot ser absent de cap manifestació social, i encara menys en una de tanta intensitat com aquesta. De la mesura d’aquesta intensitat en dona fe precisament l’última barrabassada de l’Estat espanyol, l’empresonament de Pablo Hasél. Els detalls són tan bèsties, i us els sabeu tant de memòria, que me’ls estalvio. Entre altres coses perquè aquest és un espai dedicat a parlar de llengua, o sigui que som-hi.
Puta és un substantiu de so tan contundent com despullat de família: només té un derivat, putada. I tots dos amb un àmbit semàntic ben reduït; cadascun exactament el que significa, sense sentits figurats. Per tant, es tractaria d’una família pobríssima si no fos per l’aparició (tardana) de l’ús com a adjectiu: Fa un temps molt puta, No et refiïs d’en Dallonses que és molt puta. Sempre, i aquesta és la gràcia de l’assumpte, mantenint el femení.
He dit sempre, i hauria d’haver dit fins fa poc, perquè modernament (ja al segle XXI), la influència del castellà ha fet que el jovent en desdobli el gènere, de manera que ara és freqüent sentir puto fent aquesta funció: Quin puto desgraciat. La cosa ha fet tanta fortuna –com és propi d’aquests temps que corren– que ara el terme ja es fa servir en un ús adverbial, com a mer reforç emfàtic: Estic puto emprenyada, per exemple. No cal dir que aquests usos són deutors de la submissió lingüística i que sense el pes aclaparador de la subcultura espanyola –i ara també llatinoamericana–, aquesta evolució probablement no s’hauria produït.
Per això és tan aconsellable que conreem l’exclamació que he posat per títol. Primera perquè és contundent, i en aquesta batalla desigual contra un estat que juga tan i tan brut, apujar-nos la moral els uns als altres és bàsic. Però també per un doble motiu de natura estrictament lingüística: el primer, perquè conserva la forma femenina tradicional, i per tant permet mantenir el flux de creativitat que sempre sorgeix de la font genuïna; i el segon, perquè amb aquesta aglutinació d’adjectiu (puta) i nom (Espanya), es forma un terme que, vocàlicament, respon a les parles occidentals, més rotundes gràcies a un vocalisme més obert (penseu que a Lleida, per exemple, la primera vocal d’Espanya no sona E, com equivocadament creuen els orientals, ni neutra, sinó A, com tants altres casos de vocal àtona). Així doncs, putaspanyem ben fort, fins que deixin anar en Pablo i de retruc a tots nosaltres.