El 1991 se’m feia molt estrany veure la gent que anava parlant per telèfon mentre caminava o conduïa, en lloc de centrar tota l’atenció en el que estava fent

El passat 3 d’abril representa que se celebrava el Dia Internacional del Telèfon Mòbil. Ja fa uns anys, en un cafè de Planoles, al Ripollès, vaig llegir un rètol que deia alguna cosa com: “Prohibit fer servir el mòbil” o “Espai lliure de mòbils”. No recordo les paraules amb exactitud, però el missatge segur que era aquest. I em va semblar molt encertat. Parlant-ne amb el responsable del bar, que feia broma del tema, deia que si veia un sol mòbil sobre la taula el confiscaria i em va confessar que n’estava fart, de veure grups de joves –sobretot, però no només– que s’asseien conjuntament i que, en realitat, estaven aïllades les unes de les altres... Cada persona amb el seu mòbil –connectadíssima, això segur!– però desconnectada de la seva realitat present, del seu aquí i ara, dels amics i amigues amb els quals havia triat compartir aquella trobada, del solet que els banyava la cara mentre restaven embadalides mirant el paisatge sense dir res o participant de la conversa que, si no hi haguessin els telèfons interferint-la, s’hagués generat –i tant!– al voltant de la taula on s’havien reunit. Des d’aleshores porto una particular creuada –sobretot a casa meva, però també a casa d’amics i familiars i als espais de trobada– perquè deixem –tothom, jo inclosa– de mirar el mòbil a tothora. La proposta és fer com un grup de joves que he vist fa poc i que quan seuen al voltant de la taula fan dos o tres minuts de mòbil i després –tot seguint una consigna– els deixen tots apilats i en silenci. També he vist recipients per dipositar els mòbils a l’entrada d’una reunió o d’una casa i cartells amb recomanacions diverses que recorden que hem de fer un ús responsable d’aquests estris. Per això, quan l’altre dia, en plena Gran Via de Barcelona, a la terrassa d’un primer pis, vaig llegir: “El móvil se quedó quieto y sobrevino la conversación” (ho recullo en versió original perquè estic segura que tothom ho entén) vaig voler fer-me’n ressò aquí. No és la primera vegada que em trobo llegint i reflexionant al voltant de la frase que ofereix aquesta terrassa: dues línies de paraules en majúscules que inciten a la reflexió. Aquest cop, però, he volgut anar més lluny i esbrinar d’on surt aquesta iniciativa, que em sembla tan original i creativa com útil. I la curiositat m’ha portat fins a l’editorial Malpaso Ediciones, on m’han explicat que cada setmana hi posen un pensament diferent que han decidit conjuntament. Un grup de persones que s’han trobat per pensar, parlar, conversar... sense mòbil –segur, penso jo. O potser, no. I precisament per això han acabat exhibint aquesta sentència...–. Sigui com sigui, el cas és que la reflexió d’aquest grup de persones transformada en paraules en plena Gran Via té el seu ressò i que la gent que hi circula habitualment s’hi fixa i –fins i tot– es mostra expectant cada inici de la setmana, que és quan ofereixen la frase nova. EL MEU PRIMER MÒBIL Recordo que el meu primer mòbil el vaig tenir a finals del 1993 [un Motorola d’aquells grossos i amb tapa] que m’anava molt bé per passar les cròniques des d’on fos i que només feia servir per la feina. Des d’aleshores, la tecnologia mòbil ha evolucionat de forma vertiginosa –cada any ho podem comprovar al Mobile World Congress– i el que avui portem a la butxaca són veritables ordinadors amb internet i teclat tàctil que ens permeten –i ens obliguen, m’atreviria a dir– a interactuar constantment amb ells: bé sigui per parlar, escoltar música, consultar alguna cosa, anar a algun lloc, enviar missatges de correu o Whatsapp... La primera vegada que vaig veure telèfons mòbils –més enllà de la pantalla del cinema– va ser a Hong Kong el 1991. Se’m va fer molt estrany veure la gent que anava parlant per telèfon mentre caminava apressada o conduïa, en lloc de centrar tota l’atenció en el que estava fent: caminar, passejar, conduir, estar asseguda en un banc, com fèiem nosaltres... I ara me n’adono que allò que veia tan rar és, mil vegades multiplicat, el que fem tothom i a tothora. Anem caminant –o en bici, o en patinet, o al volant d’un cotxe o d’una moto– i escrivint missatges. I no mirem ni ens adonem per on passem ni del que passa al nostre voltant. Estem menjant i mirant el mòbil; anem al WC i mirem el mòbil... I això sense entrar en el terreny perillós de les addiccions, que també n’hi ha... I tampoc sense tocar el tema de l’extracció del coltan i el liti que s’utilitza en la fabricació dels mòbils i les bateries i que és una barbaritat tenint en compte que el nombre de mòbils al món supera la xifra de població mundial. Em sembla que em posaré la foto de la frase de la Gran Via de fons de la pantalla del mòbil. Així la llegiré quan l’hagi d’engegar i, qui sap... potser el deixaré apagat i sobrevindrà alguna conversa al meu voltant.

El 1991 se’m feia molt estrany veure la gent que anava parlant per telèfon mentre caminava o conduïa, en lloc de centrar tota l’atenció en el que estava fent

Quan el mòbils interfereixen la comunicació