Sense horaris, sense restriccions, sense limitacions de quilòmetres o d’activitats

Les xarxes socials tenen una funció meravellosa –a banda de la de permetre’t compartir i xerrar–, que és la d’àlbum de records. Fa un any eres aquí, fa dos vas dir això, fa tres els teus fills eren tan petits que no t’ho creus. En dic, últimament, d’aquests moments de record que m’ofereixen les xarxes socials, el temps del Quan érem feliços. I no vull dir que no en siguem ara, de feliços, que no vull que penseu que article rere article estic cada cop més desil·lusionada amb tot, eh? No és això. No em veureu a cap terrassa bevent cerveses perquè no m’acabo de fiar de res, això és veritat. I després de fer-me la manicura i sentir-me a la NASA, em puc esperar, de veritat, a tenir les ungles en condicions a quan pugui abraçar la persona que me les fa i no hagi d’estar dues hores amb la mascareta i uns peücs de plàstic. Però això no vol dir que no estigui d’acord a anar desconfiant, que no hagi començat amb moltes ganes a trepitjar petit comerç, que no cregui a anar recomençant i que el mar em cridi molt i molt. En dic els dies feliços en el sentit de feliç com a relaxat, com a lliure, com a despreocupat. Els recordeu aquells dies? Sense horaris, sense restriccions, sense limitacions de quilòmetres o d’activitats? Aquells dies de llibertat. Els nens, les famílies, els amics, de vacances junts, d’arrossets a la platja junts, d’excursions, de cinemes improvisats. De vida. Així, sense gaires horaris. Del Temps de Flors, de festa major, d’aeroports. Aquestes són les imatges que em recorden les xarxes: els sopars, els nens pel món, les postes de sol en llocs bonics, les amigues en alguna capital europea, el mar i la muntanya. Aquesta vida amable. I les abraçades. En els bons records, ja ho sabeu, no s’hi acostuma a veure distància, sinó més aviat molt de contacte físic i somriures amples, ben a prop. Són els records, els dies, els moments, els llocs i la gent que em fan pujar els nivells d’enyorança a límits estratosfèrics. Un es pot adaptar a gairebé tot, però un sap també, perfectament, el que vol. Jo vull els dies de quan érem feliços.