No es pot anar a missa i repicar; la dona borratxa i el vi al celler no pots ser

Dimecres, 23 de maig de 2018 Vespre En alguns moments seria molt oportú tenir el do de la bilocació i d’aquesta manera poder estar en dos llocs alhora. Que fos una carta comodí que es pogués fer servir només un cert nombre de vegades, no sempre, és clar, perquè podria acabar sent esgotador i extremadament complicat de gestionar. Estaria molt bé poder descansar una estona mentre l’altra jo continua escrivint; o llegir mentre l’altra jo passeja o balla... estaria molt i molt bé. De fet, aquest sentiment el deu tenir molta més gent, donat que fins i tot les dites populars en parlen. No es pot anar a missa i repicar; la dona borratxa i el vi al celler no pots ser; o dit d’una altra manera, no es pot ser al mateix temps la Puta i la Ramoneta. Avui el Grup d’Escriptors del Montseny (GEM) presentàvem a la sala Tarafa de Granollers el llibre de relats Montseny eròtic. No hi he pogut anar perquè tenia un club de lectura, però em consta, pel que m’han comentat els meus companys del GEM, que els alumnes d’Arsènic Espai de Creació i alguns actors de la companyia Quatre per Quatre han fet una magnífica lectura dramatitzada. És un privilegi poder gaudir de la interpretació dels textos que hem escrit, de ben segur que el públic ha passat una bona estona i els han encomanant les ganes de llegir el llibre. Llarga vida al Montseny eròtic! Dijous, 24 de maig de 2018 Migdia Ahir a la tarda vaig ser al club de lectura d’Òmnium Cultural de Sabadell. Va ser un plaer immens compartir una estona amb els lectors de la meva novel·la Confidències d’una reina. Vam parlar de moltes coses del llibre, entre d’altres, d’en Grau, el cuiner. És un personatge que acostuma a enamorar. Sovint em pregunten en qui em vaig inspirar. No és ningú en concret, però té moltes coses del meu avi Josep, un savi de la vida que sense tenir grans estudis posseïa una immensa curiositat per aprendre. Em van dir una cosa d’en Grau que em va emocionar: que representava la bondat en estat pur i que era d’aquella mena de persones que feien que continuessis creient en la humanitat. L’escriptor Suso del Toro, que no és creient, diu que al seu epitafi li agradaria molt que posessin que va intentar ser una bona persona, perquè admira la bondat com una de les majors virtuts. Un dels meus grans objectius a la vida, des de fa molts anys, és ser una bona persona. És un repte infinit, la bondat s’ha de treballar dia a dia i això no és poca cosa: intentar no jutjar els altres; fer-se el propòsit de no sentir odi envers ningú; aprendre a perdonar; intentar ser amable amb tothom; ajudar en la mesura del possible els que tenim al nostre voltant... No cal ser de cap religió per cercar la bondat. Dissabte, 26 de maig de 2018 Migdia No ens acostumarem mai a la mort, perquè hem comès l’error de viure pensant que érem immortals. Perquè hem anat allunyant la mort de la vida. Perquè no en parlem, perquè defugim la seva existència. Cada vegada es mor menys gent a casa, així com cada dia també hi neix menys gent. Potser l’arrel de tot plegat rau en això, a acceptar que la mort forma part de la vida. Recordo amb especial tendresa el llibre Paula que la Isabel Allende va dedicar a la seva filla. L’autora comença escrivint la història de la seva família per a la seva filla, que està en coma en un hospital de Madrid, amb l’esperança que la llegeixi quan es desperti. La situació es va allargant i ella continua escrivint malgrat que ja sap que la seva filla no ho podrà llegir mai. Molt probablement continua escrivint perquè aquesta és la seva manera d’arrapar-se a la vida. Em va impactar quan en assabentar-se que ja no podien fer res per la Paula decideix traslladar-la a casa seva a Califòrnia, no fer-li cap més tractament per allargar-li la vida de manera artificial, tan sols ser al seu costat per ajudar-la a morir. Converteix el primer pis de la casa –una de les estances principals de la família amb la televisió, la música i els jocs dels nets– en el regne de la seva filla. Un lloc obert a tothom amb uns finestrals grans, ple de llum, des d’on es veuen les plantes del jardí. Situa el seu llit enmig de l’estança envoltat de fotos dels seus anys feliços. I transforma un final que podria ser viscut com un tragèdia en un estol de carícies, flors i música. Llibres que m’han marcat i han canviat la meva visió del món.

No es pot anar a missa i repicar; la dona borratxa i el vi al celler no pots ser

Quan falta temps per a tot el que es voldria fer o no se sap què fer