La realitat és que encara hi ha molt per fer i Granollers no sembla gens diferent de com ha estat sempre: apagada, passiva, rutinària, inerta

Fa uns dies vaig assistir a la ponència d’en Ramon Martos sobre el sindicalisme i la lluita política i social a Granollers entre els anys 1975 i 1978. Em va cridar l’atenció que afirmés, sense embuts, que Granollers políticament i socialment havia estat un desert i, per il·lustrar-ho, esmentés el meu nom, explicant que, en aterrar-hi, li van dir que els contactes del PSUC, el gran partit clandestí d’aleshores, es limitaven a dues persones: en Josep Homs i jo mateix. I així era: no hi havia ningú més, almenys ningú que es mogués o que es fes veure. Tot i la nostra joventut i inexperiència, érem els únics que intentàvem mantenir viva la flama enmig d’aquell erm polític que era Granollers. A poc a poc, però, amb paciència i amb l’entusiasme propi de la joventut, vam començar a aplegar més gent. Alguns eren antics militants (honor per al Maño, en Ramon Grivé, el pare Silva...) que havien quedat dispersos o adormits; altres joves (honor per a en Pep Pérez, la Maria Jesús Arnés, en Fede Lorente, en Paco Silva...) que, com nosaltres, buscaven una escletxa de canvi en plena foscor del franquisme tardà, i uns altres de no tan joves que s’hi van sumar amb determinació (honor per a en Vicente Navarro, l’Ángel Alcázar...). O vinguts d’altres contrades (honor per a en Miguel Ángel Gullón, la Marisol Pardo, en Manuel Lázaro...), que van reforçar encara més aquella embranzida col·lectiva. I així, gairebé sense adonar-nos-en, ens vam convertir en el pal de paller de la lluita antifranquista a la ciutat: un grup minúscul –com gairebé tots els de llavors–, però tenaç, capaç de fer néixer iniciatives on semblava que no n’hi podia haver cap. I, conjuntament amb l’Assemblea de Catalunya i el sindicat CCOO, fonamentalment, vam saber bastir el que en aquell moment semblava impensable en una ciutat tan letàrgica. Érem pocs –en els millors moments de la clandestinitat, només d’una dotzena–, però convençuts que Granollers mereixia un bri de dignitat política i social. Potser per això aquella etapa, malgrat totes les dificultats, encara ressona amb força dins nostre, tot i que la societat semblava haver-la esborrat del record. Fins que ara en Ramon Martos ha decidit ressuscitar-la i situar-la, finalment, al lloc on es mereix. La veritat és que Granollers sempre ha estat així: una ciutat adormida, passiva, una mica una ensopida en termes de vida social, cultural i política. Sempre ha estat la ciutat on mai no passa res i, sobretot, on mai no s’arrisca res. Per això mateix, quan passa alguna cosa, per petita que sigui, és un esdeveniment. Aquesta inèrcia conservadora només es va trencar, en aspectes que avui semblarien impensables, durant l’època de la contracultura i l’underground, bastant coincident amb el període polític que analitza en Ramon Martos i fruit també de l’empenta d’uns quants il·luminats. Va ser l’època d’en JIM; de La Sila d’en Ramon Parellada, del Gato Pérez, de l’Orquestra Plateria i de Àngel Pavlovsky; de quan en Pau Riba va presentar en primícia al Dingo el seu Diòptria; del Festival Internacional de Música Progressiva, i de les Matinals Populars del CIT al Blue Dolly, amb en Sisa, en Toti Soler o Fusioon, entre d’altres. També va ser l’època del memorable doble concert de King Crimson, o del de Soft Machine; dels esbojarrats happenings d’Arranz-Bravo i Bartolozzi, i fins i tot d’un d’en Salvador Dalí; de les Semanas del Cine Español, i del teatre del TAC, amb el seu Cicle de Teatre que va portar a Granollers companyies com els Comediants, la Fura dels Baus, la Quadra de Sevilla o Els Joglars. I encara hi va haver la Mostra Internacional d’Art homenatge a Joan Miró, culminació d’aquell brot creatiu i insòlit que, per un instant, va fer creure que aquí podia passar alguna cosa diferent. Però tot plegat va durar poc: amb l’arribada dels ajuntaments democràtics i la posterior imposició d’una certa uniformitat cultural, aquell esclat va acabar esllanguint-se Fora d’aquella etapa, Granollers mai no ha estat una societat especialment activa ni compromesa, tot i que algun llibre parli d’algunes persones aïllades que, sens dubte, i per fortuna, sempre hi són en qualsevol societat, per somorta que sigui.Això lliga perfectament amb el darrer article d’en Santi Montagut on descriu, fent servir una elegància devastadora, Granollers com la gran decepció: una ciutat que sempre promet, però gairebé mai compleix; que vol tenir pols polític i cultural, però sovint es queda en el gest, en la superfície, en el “ja ni ens hi posem”. Potser per això, quan llavors –quan tots érem més joves i crèiem en més coses– ens vam reunir i ens vam començar a organitzar, la sensació era que obríem un camí que ens havia de portar cap a un futur millor. Amb el temps, però, hem descobert que les coses no han estat com pensàvem i volíem. Però aquesta és una altra història. La realitat és que encara hi ha molt per fer i Granollers no sembla gens diferent de com ha estat sempre: apagada, passiva, rutinària, inerta. I, per tant, possiblement, poc farà per sortir del seu ensopiment. No obstant això, no cal desesperar. Sempre, en algun lloc, algú espera el moment adequat. I Granollers, segur, també tindrà les seves persones, el seu lloc i el seu moment. Com el va tenir fa cinquanta anys.

La realitat és que encara hi ha molt per fer i Granollers no sembla gens diferent de com ha estat sempre: apagada, passiva, rutinària, inerta

Quan tots érem joves i crèiem en més coses