La història, al capdavall, té una tendència inevitable a quedar-se amb els qui surten a la fotografia. La intrahistòria, en canvi, acostuma a quedar-se sense fotògraf

Fa un temps, arran d’una ponència de l’amic Ramon Martos sobre el sindicalisme i la lluita política i social a Granollers entre els anys 1975 i 1978, vaig escriure en aquestes planes un article amb aquest mateix títol. Hi intentava reivindicar alguns dels noms de militants del PSUC d’aquelles èpoques dures de les darreries del franquisme que, a parer meu, han quedat injustament oblidats dins la petita història de la ciutat. Tanmateix, després d’haver tingut aquest dijous l’oportunitat de participar en la taula rodona “L’Assemblea de Catalunya a Granollers, 50 anys després”, organitzada pel Centre d’Estudis de l’Associació Cultural, em sembla que cal fer el mateix amb aquelles persones que no formaven part del que aleshores era el meu partit, però que també van picar molta pedra per poder sortir d’aquell túnel de foscor. Segurament, és una dèria meva. Però, com més gran em faig, més m’amoïna la falta de memòria que mostren les societats respecte del seu passat i, sobretot, respecte dels homes i dones que van fer possible que les coses poguessin ser d’una altra manera. I encara m’amoïna més que aquesta falta de memòria es doni en ciutats petites com la nostra, on gairebé tots ens coneixem i on, per tant, hauria de ser més fàcil conservar la memòria dels qui hi van deixar alguna cosa més que una fotografia en un acte públic. Hi ha una història i una intrahistòria. La primera és la que acostuma a quedar escrita: les grans dates, les grans mobilitzacions, els actes públics, els noms dels dirigents, els discursos, els escenaris. La segona és molt menys visible. És la història de les reunions clandestines, de les cases on ens trobàvem, de qui aconseguia un local, qui buscava una màquina d’imprimir, qui guardava papers comprometedors, qui posava el seu cotxe i, sobretot, qui assumia el risc de fer-ho. Aquesta segona història és molt més difícil d’explicar. No acostuma a deixar monuments ni plaques commemoratives. No hi ha fotografies que en deixin constància. I els seus protagonistes, moltes vegades, no van pujar mai a cap escenari. Però sense ells, sovint, no hi hauria hagut escenari. I és aquí on crec que la nostra memòria local té un problema. Ens interessa molt més la història en majúscules que no pas aquesta intrahistòria feta de petits gestos, de complicitats i de persones anònimes. Ens interessa saber qui va parlar en un míting, qui va presidir una assemblea o qui apareixia a la fotografia, però no tant qui va fer possible que aquell míting, aquella assemblea o aquella fotografia arribessin a existir. No em semblen malament els grans estudis ni les commemoracions. Al contrari. Són necessaris. Però em sorprèn que, 50 anys després, siguem capaços d’explicar amb pèls i senyals els grans –o petits– actes públics de l’Assemblea de Catalunya a Granollers, els llocs on es van fer i els noms dels seus oradors, i en canvi sapiguem tan poc de les persones que es reunien clandestinament, de les xarxes que ho feien possible i dels qui, sense cap protagonisme públic, van posar-hi temps, esforç i, en alguns casos, la seva seguretat personal. La història, al capdavall, té una tendència inevitable a quedar-se amb els qui surten a la fotografia. La intrahistòria, en canvi, acostuma a quedar-se sense fotògraf. Però hi ha una altra cosa que em costa encara més d’acceptar: que l’oblit no sempre sigui simplement conseqüència del pas del temps. La memòria també es construeix seleccionant. Recordar unes persones i no unes altres, donar rellevància a determinats episodis i deixar-ne d’altres en segon terme, convertir alguns noms en referents i relegar-ne d’altres a una nota a peu de pàgina també és una manera d’escriure la història. No dic que hi hagi sempre una voluntat conscient de fer desaparèixer ningú. Però tampoc crec que la memòria col·lectiva sigui completament innocent. Hi ha persones que, per unes raons o unes altres, han acabat ocupant un lloc central en el relat públic de la ciutat, mentre d’altres, amb una participació tan important o fins i tot més arriscada, han anat desapareixent del record. I quan això passa durant prou anys, l’oblit acaba semblant una veritat. Potser per això em resisteixo a acceptar que la història de la nostra ciutat sigui només la dels noms que avui tothom reconeix. Alguns d’ells tenen, fins i tot, carrers i places: Salvador Casanova, Pere Canal, Oriol Montaña, Jaume Camp, Ramon Casanovas, Joan Camps, Ramon Martos. I és just que sigui així. Però una ciutat també hauria de ser capaç de recordar els altres. Els que no van tenir càrrecs, ni carrers, ni places. Els que no van pujar a l’escenari. Els que van fer feina sense esperar que ningú els ho agraís. Els que, en definitiva, van formar part d’aquella història sense arribar mai a convertir-se en història. Per això avui, en aquestes ratlles, tal com vaig fer aquest dijous a la taula rodona del Museu, més enllà dels noms que tothom coneix, vull reivindicar els d’aquells altres de qui gairebé ningú no es recorda. La majoria, lamentablement, ja han traspassat. Com deia en aquell article anterior, avui també he de dir: Honor i glòria per Isabel Santamarina, Rosa Ribas, Jordi Valls, Àngel Hernández, Salvador Estany, Juan Antonio Mañero, Vicenç Rochina, Antoni Garcia Grau, Rafa González, Òscar Pelayo, Miquel Blancher, Isidre Torrabadella, M. Rosa Villalonga, Rafael Montserrat, Federico Argós, Antoni Cornellas, Josep Anton Palomino i algun altre que segurament em deixo. No sé si els historiadors del futur els incorporaran als seus llibres. No sé si algun dia tindran una placa, un carrer o simplement una línia en una cronologia. Però crec que, com a mínim, mereixen que no els oblidem.

La història, al capdavall, té una tendència inevitable a quedar-se amb els qui surten a la fotografia. La intrahistòria, en canvi, acostuma a quedar-se sense fotògraf

Quan tots érem més joves i crèiem en més coses (2)