La història de Teresa i Florencio Pla Messeguer

El primer dia de 2004 i a l’edat de 86 anys, va morir a Olocau (el Camp de Túria) Florencio Pla Messeguer. A molts dels que llegiu això, aquest nom no us portarà cap record particular, però es dona el cas que l’1 de febrer de 1917, en Florencio havia nascut prop de Vallibona (els Ports de Morella) i el nom oficial que constava al seu registre de naixement era el de Teresa. Teresa Pla Messeguer, és clar. Els seus pares, la Vicenta i en José, en veure el nadó, el seu setè fill, es van quedar confosos. En aquella terra allunyada de tot no hi havia metge i van acudir al rector, el qual —suposo que després de persignar-se i resar molts parenostres— va decidir que el nou membre de la família Pla Messeguer es diria Teresa. No seria fins a 43 anys més tard que aquella criatura va poder obtenir un diagnòstic mèdic del que tant havia trasbalsat als pares: hipospàdia perineal i escrot bífid. Aquest diagnosi, que ens estalviarem de descriure en termes mèdics, alguns el defineixen com a senyal d’hermafroditisme. La vida d’una persona així llavors, en un ambient camperol i orfe de cultura, us la podeu imaginar. A mesura que creixia i tots els veïns coneixien els seus trets morfològics, l’anaven batejant amb diferents noms: Teresota, Teresona o Teresot el mascle. La vida en contrades com aquelles era difícil. El pare de la Teresa va morir tres anys després de néixer ella i la seva mare, com era habitual, la va posar a càrrec d’un amo. Als 11 anys, doncs, ja va començar a cuidar-se dels ramats del mas d’en Tena. En la solitud de les pastures i amb la natura com a única amiga, va obtenir un gran coneixement dels animals que menava, fins al punt que quan algú volia triar la millor ovella, li preguntava a la Teresa. També va ser en solitud que va haver de viure la seva pubertat i el misteri de tantes coses: l’absència de menstruació, el creixement exagerat de la nou del coll, el pèl abundós... i tantes coses més. A tot plegat calia afegir-hi una cosa: tenia el llavi leporí i no va ser fins els 24 anys, amb els diners estalviats, que va poder fer-se cosir el llavi i adquirir un aspecte, diguem-ne, més femení. La vida de la nostra protagonista no hauria anat més enllà si no hagués succeït un fet cabdal. A principis del 1949, amb 32 anys i mentre feia un trànsit per un camí, la Teresa es va topar amb un tinent de la Guàrdia Civil i alguns altres que l’acompanyaven. Aquella colla de bergants va decidir que es divertirien una estona i li van fer treure les faldilles i li van furgar l’entrecuix. Quan la van deixar us podeu imaginar la ràbia, la indignació, la impotència i, de ben segur, els seus plors. A partir de llavors, es va acabar la Teresa, el Teresot o la Teresota i va apuntar-se als maquis, molt actius per allà en aquell període. Es va ajuntar amb la partida de guerrillers d’en Carles Català, qui fou el que es va cuidar de trobar algú que li canviés la fisonomia. Li van tallar els cabells, sempre portaria pantalons i, el més important, un fusell a la mà per fer front als malparits que l’havien humiliat i avergonyit. La Teresa havia desaparegut i hi havia nascut en Florencio, que va triar com a nom de guerra el de Durruti. La història com a maquis de Florencio Pla Messeguer, Durruti, va durar 20 mesos. Un cop es va veure clar la descomposició d’aquella força irregular als anys 50, es va ajuntar amb un dels seus companys, en Cisco, el Rubio, que li havia proposat de deixar els maquis i emprendre tots dos l’aventura en solitari. Ja no eren maquis doncs i es van convertir en una parella de bandolers amb l’objectiu de sobreviure. Atracaven masos, hi demanaven diners i tot el que podien arreplegar s’ho emportaven. I també hi va haver sang. En Florencio va conèixer la violència, va veure matar gent i, encara que segons sembla ell no va disparar mai ni un tret, aquelles accions li costarien molt cares més endavant. El 1952, en Cisco i ell decidiren anar a Andorra, on treballaren al camp fins la tardor. En enllestir la feina tornaren a creuar les muntanyes per reiniciar l’activitat de bandolers. L’agost de 1954, decidiren atracar un mas molt ric a Roquetes, a la zona de Tortosa, però la cosa va acabar malament: hi va haver un tiroteig i en Cisco va resultar mort. Florencio va poder escapar. A partir d’aquell moment la seva existència es tornà un caos, dins del caos que ja era. Va viure dos anys del tot sol a l’Espadella, a Castelló. L’agost del 1956 tornà a Andorra i es posà a treballar al camp i a l’indústria del tabac. Aquella podia haver estat la seva regeneració definitiva, però algú el delatà per un assumpte de diners i, el 5 de maig de 1960, la Guàrdia Andorrana el lliurà a la Guàrdia Civil. Aparentment aquell homenot alt, amb barba i bigoti, que responia al nom de Florencio, era qui deia ser, però la seva cicatriu a la cara, la comparació amb la foto que la Guàrdia Civil tenia d’ell de feia anys, el seu origen al Matarranya i alguna delació el van identificar com a la Teresa Pla Messeguer. Primer ingressà a la presó de dones de València, però després d’un reconeixement mèdic el van dur a la d’homes. Teresa-Florencio-Durruti estava acusat de, ni més ni menys, 29 assassinats, la qual cosa li assegurava la pena capital. La seva entrada a la presó Model de València va suposar una sort per a ell, que ja ni esperava. Un funcionari d’aquell centre, Marino Vinuesa, no es podia arribar a creure que aquell home hagués matat ningú. Va parlar amb ell, el va observar i alguna cosa li va dir que no era culpable. Es van fer amics. Molt amics. Després d’un primer consell de guerra a Tarragona, el 1960, i un segon judici a València, el 1961, —Florencio sempre es va declarar innocent—, la pena de mort inicial va ser commutada per 30 anys de presó. Va tornar a la Model de València i, més tard, al Penal de Santoña, on hi passà nou anys. Va sortir lliure d’allà el 1977, amb 60 anys. Com que no sabia on anar, marxà cap a València i es plantà a la Model, a esperar la sortida del seu amic Marino Vinuesa, el qual el va acollir a casa seva. El 1980 es resolgué definitivament el registre del seu naixement amb el nom de Florencio. I tornem al primer de gener del 2004 amb el que hem començat, quan en Florencio, també Durruti, i abans Teresa, va deixar aquest món. Sembla el guió d’una pel·lícula, oi? Una vida pertorbada per tota mena de situacions, per diferències físiques incompreses i rebutjades, en un període terrible que els nostres pares i avis van patir després de la Guerra Civil, quan el franquisme campava sense límits. Per acabar, desxifrarem l’enigma dels quatre noms del títol d’aquesta història, ja que només n’hem parlat de tres. Doncs bé, la Teresa Pla Messeguer, que també fou el maquis Durruti i finalment va morir amb el nom de Florencio, era conegut popularment com la Pastora. Aquest és el quart nom que ens havíem amagat fins ara i que potser els més grans recordin i, si no, aneu a Vallibona, pregunteu per la Teresa de la Carbonera i allà us ho explicaran molt bé. Us ho recomano. NOTA Aquest article l’he realitzat amb la informació obtinguda de la publicació de Raquel Ricart al número 14 de la revista El Món d’Ahir. [caption id="attachment_185125" align="alignnone" width="428"] Retrat de Teresa Pla Messeguer / José Pascual Royo (Ajuntament de Morella)[/caption]

La història de Teresa i Florencio Pla Messeguer

Quatre noms