Quatre xacres de la nostra societat
Constato horroritzat la freqüència amb què apareixen als mitjans esdeveniments protagonitzats per persones, fins i tot, aparentment normals que han comès execrables actes contra la vida humana o contra la llibertat dels altres.
No passa una setmana que no llegim una o més d’aquestes esfereïdores notícies, generades per l’infundat convenciment que les maneres d’entendre el món i les relacions humanes dels que les protagonitzen són les úniques acceptables i que, per això, tenen carta blanca per ser imposades als altres.
Qualsevol atemptat contra la vida o la llibertat humanes és un acte repugnant, però avui vull parlar tan sols de quatre tipus de conducta que obeeixen a una pulsió irracional, en la majoria dels casos apresa i, per tant, d’origen cultural, que, com a societat, hauríem de fer molt més per combatre. Em refereixo estrictament a les agressions d’arrels racistes, homòfobes o masclistes i, naturalment, a l’abús de menors.
El vell professor que escriu aquestes línies ha vist vuit reformes educatives en les seves més de quatre dècades d’exercici de la professió docent, però cap que hagi arrelat tant que s’hagi pogut perpetuar més enllà d’uns quants anys que es poden comptar amb els dits de les mans. Quina manca d’eficiència d’aquestes ments pensants…! Vuit reformes en poc més de 40 anys donen una mitjana aproximada d’una cada poc més de cinc anys! I en cap d’aquestes reformes, no ha pensat ningú a instituir seriosament una falca que afronti de manera seriosa una línia educativa que apunti directament a la línia de flotació d’aquestes xacres socials que tant de sofriment causen i que, en tantes ocasions, acaben amb la mort de la víctima? Ningú no ha pensat que caldria adoctrinar les criatures –sí, sí…: he dit ‘adoctrinar’– per ficar-los al cap que la llibertat de les persones és sagrada…?
Matèries escolars com l’ètica o l’educació en valors socials i cívics i altres d’anàlogues han passat sempre per damunt d’aquests temes sense aprofundir-hi com toca. No és que no els tractin gens, però ho han fet i ho fan només fregant-los de manera tangencial, sense entrar a conscienciar de veres els infants de la magnitud del problema. I, tal com veiem que va el món, haurien d’ocupar un espai principal en qualsevol pla d’estudis; s’hi haurien de dedicar els recursos que calgués i haurien de ser tractats, de manera transversal, per veritables especialistes que fossin capaços de transmetre a les criatures la sensibilitat, les actituds, l’habilitat i els coneixements necessaris perquè cada cop fos més impossible que es produís la quantitat d’atropellaments d’aquesta mena a què assistim, amb massa freqüència, gairebé impassibles. Me’n faig creus que no siguem capaços de tractar, amb el deteniment i la profunditat que hi escau, una necessitat que és peremptòria per a la convivència, per a la pau i, fins diria que per a la perpetuació de l’espècie humana. I me’n faig creus que tots els que diuen, amb raó, que l’educació no ha de ser només transmissió de coneixements, mai no s’hagin distingit per l’exigència de donar a aquesta dimensió de l’educació tota l’atenció que mereix.
Els docents –vull pensar que la majoria– ja fan tot el que poden en aquest sentit i estic segur que hi posen tot el convenciment i tota la seva capacitat professional, però és que no n’hi ha prou. Em sap greu. Cal fer-ne un tractament molt més institucional que afronti el problema de manera transversal, que creï protocols específics per a cada espurna que es pugui produir als centres docents de qualsevol d’aquestes xacres, que ataquen la integritat i la dignitat de la condició humana; que doti les escoles i instituts de l’autoritat que permeti tractar-les sense complexos; que nomeni veritables especialistes que sàpiguen enfocar cada cas de la millor manera possible i, en definitiva, que l’administració educativa es prengui molt més seriosament les actuacions que cal dur a terme i que han d’anar molt més enllà d’uns quants temes a l’àrea d’educació en valors socials i cívics o d’una reflexió més o menys ben intencionada des de la tutoria o en el moment en què salta un d’aquests conflictes al centre educatiu.
La més execrable d’aquestes conductes, essent, totes quatre, repugnants, és potser l’abús a menors, no tan sols pel mal que es pot arribar a fer a la víctima, sinó també per l’aprofitament de la seva indefensió. I, segurament, és també la més difícil de combatre de totes les que he exposat, perquè així com les altres es poden intentar prevenir amb educació dels potencials delinqüents, aquesta mereix un tractament diferent, ja que la dificultat que presenta reeducar un pederasta, perquè deixi de ser-ho és molt alta. En primer lloc, perquè quan es pot detectar el problema, probablement ja ha deixat de ser un nen i, per tant, ja ha conclòs la seva formació primerenca. Els seus són ja comportaments adults i, per tant, molt més difícils de reconduir. A més, les tendències pedòfiles solen obeir a característiques de la pròpia libido, davant les quals l’individu no pot fer gaire més que reprimir-les perquè no li és possible deixar de sentir-les. Per tant, la voluntat de l’agressor és fonamental per reconduir el seu comportament.
No vull pas dir que no sigui possible intervenir-hi a partir de tractaments de conscienciació, però la incidència que pot tenir aquest procediment és, a parer meu, mínima i, per tant, poc efectiva, sobretot, si no es compta amb la voluntat de redempció de l’agressor i, en molts casos també amb una sentència judicial que l’obligui a seguir els oportuns tractaments.
En aquest cas, però, també l’escola pot fer-hi molt. Aquí, però, a diferència dels altres tres tipus, cal incidir, sobretot, en les víctimes potencials, els nens i nenes, que estan exposats a patir aquests abusos en una edat en què no tenen encara la maduresa per entendre exactament què està passant i, per tant, tampoc disposen de la necessària capacitat de reacció. I això sí que es pot educar des de l’escola. I, curiosament, aquest és el problema que menys es tracta, segurament perquè presenta dificultats afegides, com ara la immaduresa de certes edats en què els infants no són encara capaços de prendre del tot consciència del perill que els assetja o, fins i tot, la comprensible inhibició de la majoria de docents, que poden sentir-se incapacitats per tractar el problema amb la delicadesa que hi escau o excessivament violentats d’haver de tractar temes tan escabrosos amb persones d’edats tan tendres. Però és que també poden sentir certa prevenció d’exposar-los a classe per por d’una possible reacció adversa d’alguna família. És per això, sobretot, que reclamo el concurs de personal especialitzat i una intervenció decidida per part de l’administració educativa que faci prendre consciència de la necessitat d’abordar el problema sense complexos per tal que tothom reconegui l’escola com una institució –potser la més adequada– encarregada de vetllar, en la mesura del possible per la prevenció de totes aquestes xacres.
Caldria, doncs, un ensinistrament que, d’una banda, posés els menors en alerta davant determinats comportaments (un adult que dona una atenció desacostumada a un infant, s’hi acosta massa, li fa comentaris inapropiats o accedeix a determinades parts del seu cos, etc.) i, de l’altra, que els proporcionés eines per saber com reaccionar en cada cas (evitar espais ocults o tancats, manifestar al probable abusador la pròpia incomoditat, increpar-lo obertament, cridar de manera ostensible, avisar els pares o un adult de confiança, etc.).
Però tot aquest entramat d’estratègies educatives haurien de deixar de ser el que són ara, si més no, per part de l’administració: una manera d’evitar que es digui que no s’hi fa res. Haurien de constituir una peça central de l’educació de la canalla ja des del parvulari. I això no s’hauria de quedar tan sols a l’aula, sinó que també hauria de tenir un trasllat a tots els àmbits escolars, l’esbarjo, el menjador, les sortides i, fins i tot, les extraescolars. I s’hauria d’incidir també en les famílies, on moltes vegades nia el germen d’aquestes conductes antisocials. Per tant, no ens hauríem de limitar als centres educatius, sinó que la societat, tota, hauria d’estar impregnada d’aquest esperit inhibidor de conductes que limiten la llibertat de les persones, en moltes ocasions amb resultats que comporten, fins i tot la mort de la víctima.
Fins que no prenguem consciència que el problema té unes dimensions alarmants i que hem d’actuar no tan sols amb el codi penal, sinó, sobretot, amb eines com l’educació i la conscienciació, abocant-hi recursos sense por, no podrem desfer-nos d’unes xacres que embruteixen la nostra societat i qüestionen greument la nostra naturalesa d’éssers humans.