La idealització de la comoditat de la llar és una fal·làcia: una casa acaba esclavitzant els seus amos

Jo també m’he imaginat tornant a viure al poble, buscant rebaixar les revolucions vitals i oferir un entorn més sa als nostres fills. El confinament i aquest estat de perill permanent han fet perdre part dels atractius que tenia viure a ciutat. En un poble estaríem més amples, tindríem menys despeses i hauríem de treballar menys. No em descompto si dic que tothom del meu entorn i generació ha fet aquest raonament. La majoria, sense cap intenció de moure’s de Barcelona si no és per fer la pixapinada el cap de setmana. La imposició del teletreball ha incentivat aquesta fantasia camperola. Ens hem dit: “Si puc treballar tres dies des de casa, els altres dos podria fer la puja-baixa.” Però pensem-ho bé: volem treballar des de casa? La primera recomanació que fan els autònoms avesats a teletreballar: és important dutxar-se i vestir-se. Quan comencem de tant avall, ja es veu que serà difícil de remuntar. El teletreball promou el look Quechua per a tot portar i així comença la decadència estètica i, en general, de l’autoestima. La idealització de la comoditat de la llar és una fal·làcia: una casa acaba esclavitzant els seus amos en una espiral de tasques domèstiques inacabables. Àpats que s’enllacen, rentadores que mai no s’acaben, boles de borró que rodolen passadís avall: com més hi ets, més ho veus. No es concilia millor, perquè les jornades són igual de maratonianes. Les cadires no són còmodes, el portàtil et carrega les cervicals i tampoc no hi ha més silenci: en qualsevol moment pot aparèixer un nen. T’he dit que no toquis l’ordinador! Ens hem passat els últims 10 anys sentint que el segle XXI serà cooperatiu i no competitiu, i hem comprat que les feines, i fins i tot els estudis dels nostres fills, s’han d’encaminar cap al treball en equip. La suma de cervells i bla-bla-bla. Ara resulta que farem la transformació més important des de la industrialització enviant-nos una cadena de mails, xats, zooms i hangouts? Segur que hi ha teleoficis perfectes per a ànimes solitàries i misantropes, allà vosaltres, però el treball cooperatiu, i encara més el creatiu, necessita frec, alè, nervi, mirades assassines i algunes riallades. Però la prova definitiva per descartar el teletreball és rebobinar i observar què ens hauríem perdut si no haguéssim estudiat i treballat envoltats de companys. Amb classes virtuals no tindria les dues colles de la universitat. Sense becaris presencials, la meva primera feina, kaput. Sense anar a l’oficina? Dificultats per fer carrera i desenes d’experiències perdudes pel camí. Sopars, amics, anècdotes, cites, mestres, viatges, mudances, al capdavall, vincles amb l’ofici, amb la gent, amb la vida. Que bé, poder teletreballar. Que bé estaria no haver de fer-ho.

La idealització de la comoditat de la llar és una fal·làcia: una casa acaba esclavitzant els seus amos

Que bé, el teletreball