M'ha agradat menjar-me amb patates el concepte que jo tenia del cantant Rick Astley

Doncs això, que m’agrada quan els meus prejudicis s’enfonsen, quan la gent em sorprèn i la imatge prefixada que m’havia fet d’algú trontolla. I m’agrada perquè això em posa davant del mirall i m’obliga a qüestionar-me a mi mateix i a l’espècie humana en general: que burros que som! Perquè ens ha passat a tots mil cops. O és que vosaltres no en teniu, de prejudicis? Jo no conec ningú que no en tingui. O em negareu, ara, que els prejudicis que heu tingut no us els heu hagut de menjar amb patates alguna vegada? O em direu que després de llençar els prejudicis a la brossa no n’heu tornat a tenir? A mi aquesta setmana se me n’ha ensorrat un que tenia des de fa uns 30 anys. De quan va triomfar aquell pijet britànic amb polo de ratlles, americana i tupé repentinat que agradava tant a les companyes de classe i, per tant, les seves fotos de nen bo omplien les seves carpetes. De quan Richard Paul Astley, de nom artístic Rick Astley, va fer moure els adolescents a finals dels anys 80 al ritme d’una cançó que els granadets i granadetes heu sentit mil cops: Never Gonna Give You Up. Aquesta setmana ha actuat a Barcelona perquè ha tret un disc nou: Beautiful Life. En una sala petita. La sala Barts. Els fans l’han omplert. I ell ha omplert les preguntes dels periodistes amb respostes sorprenents i interessants. Va triomfar el 1987 i va desaparèixer cinc anys després, el 1993. I explica que va decidir marxar perquè acabava de tenir un fill, perquè necessitava pair un èxit esclatant amb 21 anys: “Un dia t’aixeques i t’adones que estàs enmig d’un negoci, el de vendre música, i això pot ser força desagradable. Veure famosos confusos, espantats, sense adonar-se que poden estar enganxats a la droga o l’alcohol... La fama és una mica seductora i, si ho penses bé, sentir-te important per cantar cançons pop és una mica ridícul. No m’agradava aquell món i com que tenia l’oportunitat de deixar-ho, vaig marxar.” L’oportunitat li va donar el guany econòmic d’aquella cançó. I la seva tria no va ser allargar l’èxit ni ampliar el compte corrent, sinó dedicar-se a fer de pare: “No soc un pare ni un marit perfecte, però tenir el temps per poder ser-hi és un luxe que no tothom es pot permetre.” M’ha agradat menjar-me amb patates el concepte que jo tenia de Rick Astley. I m’ha agradat reescoltar-lo, perquè em transporta a les festes de l’institut, a les primeres sortides a la disco que acabaven de matinada, a l’època en què tot estava per fer i la vida encara havia d’esclatar, perquè em recorda l’adolescència feliç. Que burros que som! Jo, el primer.