A la vida he conegut dos tipus de persones: les que els agrada celebrar l’aniversari i les que no

Doncs això, que els llums s’han apagat. Que aplaudien els pares, els tiets i els amics. Tots alhora, agrupats en un únic crit. Que demani un desig, que demani un desig! Aniversari. Cançó dels Manel. Extraordinària. A la vida he conegut dos tipus de persones: les que els agrada celebrar l’aniversari i les que no. Bé, encara n’hi ha un tercer tipus: les que no els agrada gens. Jo soc de les primeres. De les que sí que m’agrada. I no només el meu, sinó també el dels altres. I no pas perquè em convenci el tòpic argument vital que això és una bufada i que cal celebrar-ho tot, no fos cas que aparegui un coronavirus inesperat i se’ns emporti. Quin argument més macabre aquest que hem de celebrar la vida perquè la mort és implacable i arriba quan menys t’ho esperes. Quin argument tan de manual d’autoajuda barata. Tampoc celebro les coses per forçar una actitud personal davant la certificació dels estudis psicològics existents que determinen que les persones que celebren les coses són més positives i més confiades. A mi em mou una altra cosa. Potser molt més senzilla. Potser molt més terrenal: l’estómac. La possibilitat de veure el somriure dels qui estimes. El somriure, sí. El somriure, aquell instant intens, impactant, sorprenent, únic, contagiós, atractiu. Aquell somriure efímer que surt de l’ànima. Aquell gest tan involuntari. Però tan meravellós. Per no pensat. Per real. Recordo el que em van explicar els germans Roca. Que quan al 2013 van ser el millor restaurant del món no ho van celebrar. Perquè els feia vergonya. Perquè els va semblar que determinar que un restaurant és el millor del món és una bestiesa. “És molt agosarat”, deien. “Saps que és entre injust i beneit”, explicaven. Però amb el pas del temps i escoltant i observant el que els deia el seu equip de treball, amb qui cada dimarts es reuneixen, es van adonar que s’havien equivocat. Que entre aquella gent amb qui comparteixen la tasca diària d’obrir la porta del paradís de l’excel·lència gastronòmica havia quedat la recança de no haver festejat l’objectiu compartit: fer bé la feina. O millor dit, fer-la molt bé. Tots tres germans, en Joan, en Josep i en Jordi, van entendre que les coses bones s’han de celebrar. Que no podien capar aquest meravellós moment dels qui estimen. Que no podien robar aquell instant de felicitat que esclata a través de la simple, innocent i màgica expressió facial del somriure. Aquell somriure que encomana sempre un altre somriure. Així que apagueu els llums, feu bufar les espelmes i aplaudiu fort, plegats, i crideu: “Que demani un desig!”