Els qui miren porno i creuen que és la Bíblia de l’acte sexual què n’han fet, del romanticisme. Els cal trobar-lo

Estic molt desconnectada del món real. Bé, del món de les notícies i el del futbol i les tertúlies. El món real-real, el de veritat, m’està regalant setmanes molt intenses i plenes de coses, la majoria bones –que això sempre s’agraeix–, i gent meravellosa. El món real-real em va regalar un munt d’autors i autores parlant dels seus llibres i l’aniversari de la meva mare i un dinar meravellós i llibreteres enamorades dels llibres i una rosa de xocolata per llepar-se’n els dits i un matí de Sant Jordi preciós i un munt de llibres acumulant-se a la pila del que tinc pendent. Però de l’altre món real estic molt out. Al cotxe, però, l’altre dia vaig enganxar l’inici d’una entrevista a un uròleg a Catalunya Ràdio, el doctor Eduard García Cruz, sobre l’ús de viagra en homes menors de 30 anys de manera regular i sense recepta. Estraperlo de pastilletes blaves. Les roben de casa dels avis o dels pares? Hi ha mercat negre? Les dues raons que s’enumeraven a l’estudi de què parlaven –i que trobo alarmant, però la mar de normal en aquest món tocat del bolet on vivim– és que els joves estan acomplexats pel porno i que, quan surten de festa, beuen i consumeixes substàncies que no els permeten tenir una erecció normal. No sé quina de les dues raons trobo més comentable. Això del porno és un clàssic amb tantíssimes coses: exemples dolents de relacions emocionals, masclisme aberrant, acceptació de pràctiques abusives, cossos ficticis, relacions sexuals irreals i mil coses més i ara, és clar, l’expectativa que has de durar dues hores trempat i la realitat, oh, és clar, que si dures 20 minuts és un miracle. L’altra encara és més còmica: bec i em drogo i, és clar, sembla que no puc trempar i ¿per trempar? doncs em prenc una altra droga, és clar que sí, per compensar. I tot plegat ningú no es para a pensar que malament i que aquesta no deu ser pas la solució del problema. Jo l’escoltava, el doctor García Cruz, i pensava que l’única aportació que se m’acut és preguntar-nos què se n’ha fet, del romanticisme. Si hi ha romanticisme, un home no sent tanta pressió, n’estic segura. Si hi ha romanticisme, l’acte sexual són tantes coses que la durada –o un altre clàssic que crec que obsessiona més als homes que no pas a les dones: la mida– és secundari. Quan hi ha amor, joc, sexe oral, carícies, paraules, interacció, comunicació, dits, llavis i voluntat, aquest tema de la viagra i la durada és estúpidament ridícul. De fet, potser els que tenen més de 30 anys ja ho han après això i saben que per molt que duris, si no tens tot allò (joc, amor, carícies, llavis i voluntat), estàs també condemnat al fracàs. En un moment donat, l’uròleg va assegurar que el porno és al sexe el que James Bond és a l’espionatge i que, si no sabem veure això, patirem una crisi d’expectatives monumental. M’agrada molt l’exemple. Jo quan parlo de porno amb els meus fills poso d’exemple el de l’Indiana Jones i l’arqueologia o el dels viatges a l’espai i Star Trek o Star Wars. El porno té coses dolentíssimes, però no és un article destinat a criticar-lo. És un article destinat a preguntar als qui el miren i creuen que és la Bíblia de l’acte sexual què n’han fet, del romanticisme. Els cal trobar-lo. Ara mateix.

Els qui miren porno i creuen que és la Bíblia de l’acte sexual què n’han fet, del romanticisme. Els cal trobar-lo

Què se n’ha fet, del romanticisme?