“Ara n’hi ha prou d’aparentar que tens talent, esforç, paciència i ambició”

Ara ja no cal talent, esforç, paciència i ambició per triomfar a la vida. Ara n’hi ha prou d’aparentar que tens talent, esforç, paciència i ambició. Si ho fas amb prou entusiasme i insistència, tranquil que en algun moment trobaràs la víctima a qui li colis el gol i tindràs la feina, l’ascens o els favors reservats als preferits. Normalment la fita arriba després d’exhibicions a les xarxes que en altres temps hauríem considerat desproporcionades i fora de lloc. Quin ego, quin pilota, quin fals, hauríem dit. Avui no, res és poc per als venedors de carcasses, tots ells eufòria, fervor, passió. Sempre des de la falsa humilitat. Sempre amb aquell mirar de reüll per si algú els fa cas, perquè si no no cal matar-s’hi. El màrqueting s’ha filtrat a tots els racons de la casa com una corrua de tèrmits, infal·lible i silenciosa. Com que en aquest paradís capitalista tots els aspectes de la vida s’han convertit en material de consum i, per tant, fungibles, ens hem reinventat en comercials de nosaltres mateixos. Aquell lema del “fets, no paraules” sona a filosofia presocràtica, a prehistòria, com el polític que el defensava. Ara una imatge val més que mil informes. Una Ted Talk vesteix més que una beca Marie Curie. Deu tuits al dia fan un actor d’èxit. I deu mil seguidors, un influencer. Sempre hi ha qui té més traça a pintar-se la façana, encara que després la casa tingui envans de pladur. Són els que a LinkedIn hi tenen el currículum actualitzat, amb feines convencionals convertides per art de màgia en una esferificació adrianesca; no necessiten ni inventar-se un màster. A les aplicacions per lligar com Tinder són grans lectors i aventurers de contorns hel·lènics. A Facebook semblen gent compromesa que llegeix diaris i amb una àmplia xarxa d’amistats. A Instagram traspuen felicitat i vida cool amb filtres esclatants. I a Twitter –Twitter és el pitjor– són populistes, taxatius, creatius, emfàtics i, sobretot, plastes. Sempre he recordat la valuosa recomanació que va fer un directiu a una amiga: desvia part del temps que dediques a treballar a explicar la feina que fas. Aquest és el truc, la lliçó que val un màster d’ESADE. És intel·ligent. La qüestió és que hi ha qui dedica a dissimular una porció de temps molt superior que a treballar. I el problema és que el màrqueting personal els funciona, veus que els va millor que a tu, que tard o d’hora els compren la farsa. I llavors què? Tries lamentar-te i seguir pringant o optes per copiar-los i convertir-te en el que detestes?

“Ara n’hi ha prou d’aparentar que tens talent, esforç, paciència i ambició”

Que sembli que treballes