Busquem destins de vacances per marxar a fora quan, en el fons, el que n’esperem és la sensació de ‘tornar a casa’

És increïble com a vegades el que llegeixes, veus i sents dialoga amb una cabòria a la qual dones voltes. Una conversa de sopar s’enllaça amb una obra de teatre i això amb una entrevista i acaba en un llibre. Tots parlen del mateix. Senyal que has aterrat en una qüestió transcendent, i per tant inacabable. A la vida –com en el periodisme– és important fer-se les preguntes pertinents. El primer input és un amic que defensa que no tindrà mai dona de fer feines per una qüestió de principis, perquè el faria sentir malament. És una postura que divideix la taula i fa derivar la conversa cap a les contradiccions vitals: llavors, ¿és immoral anar de vacances? ¿Com podem gestionar la mala consciència del primer món? Al final acabem parlant del plaer del luxe. A tots ens ha passat pel cap com un llampec la imatge de nosaltres en versió nou-ric. Que còmoda ha de ser, la vida regalada. Semblaria que la filòsofa Marina Garcés va venir a menjar risotto a casa perquè ens ataca des del pròleg de Temps salvatge, l’obra de Josep Maria Miró al Teatre Nacional: “Per què en un país sec tothom desitja una casa amb piscina? Misteris de la riquesa propietària, que no consisteix a compartir el que tenim sinó a posseir el que els altres no poden tenir”. Touché. Per què coi volem el que desitgem? En el fons, per què necessitem luxe i diners? La pregunta em reapareix fent un acte tan banal com rastrejar a Booking un destí de vacances. Preus desorbitats per a un apartament que està a poc més d’una hora de casa. Però en realitat, què busquem? Un lloc on estar junts i llegir un llibre, si pot ser a la vora d’una piscina (compartida, és clar). Des de la voràgine laboral i vital, és la imatge del paradís. Només necessitem un refugi. I topo amb una entrevista al filòsof Josep Maria Esquirol, que a La resistència íntima escriu precisament sobre aquesta sensació tan necessària de sentir-se protegit, a recer i acompanyat, de sentir-se com a casa: “La casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment”. Busquem destins de vacances per marxar a fora quan, en el fons, el que n’esperem és la sensació de tornar a casa. Perquè jo m’imagino les vacances com un intensiu dedicat a ajuntar-nos amb els qui estimem, a cuidar-nos, a cultivar-nos; el de menys és el decorat. Tornem, doncs, a la mateixa pregunta: què volem de veritat? Aquesta ha de ser la vara de mesurar la vida. No ens la podem plantejar obsessivament, perquè el dia a dia seria insuportable –i la gent exageradament transcendent és afartadora– però mai, mai, ens en podem descuidar del tot. La vida és un curs d’avaluació contínua.

Busquem destins de vacances per marxar a fora quan, en el fons, el que n’esperem és la sensació de ‘tornar a casa’

Què vols en realitat?