Només hi ha un gènere per referir-se a l’espècie humana i és ni més ni menys que el gènere estúpid

De mica en mica ens anem desbordant, i no em refereixo a les pluges, les riuades i les onades destructores de la setmana passada, vull dir com a civilització. Una civilització avançada, sí, però massa egocèntrica. Una civilització que es mira el melic com si fos el centre de l’univers, una civilització finita en si mateixa, però que se sent capaç de somiar que un dia dominarà el món, dominarà l’univers. La humanitat ha estat capaç de desenvolupar-se i de descobrir i de manipular la natura com cap altra espècie coneguda. És capaç de fer i desenvolupar tecnologia suficientment complexa per substituir gairebé la mateixa mà de Déu, però que no ha estat capaç –ni ho serà– de dominar definitivament els elements. Ni el foc, ni l’aigua, ni el vent. Ni a la terra ni al cel. Incapaços d’aturar les devastadores eines naturals d’un planeta emprenyat i fart d’aquest virus anomenat civilització humana moderna. No perdem la perspectiva: la nostra tecnologia, per molt avançada, potser no és la més idònia de les que han existit, no pas si comparem per quant temps ens ha permès allargar la nostra era de moment. Comprovem dos exemples: la civilització maia 1000 aC. a 1800 dC, gairebé 3.000 anys de progrés continu i amb tecnologia suficient per comunicar-se amb el més enllà, qui sap si per estar en contacte amb l’anhelada dimensió quàntica. La civilització egípcia, 3150 aC fins que el 330 aC Alexandre Magne va conquerir Egipte i va iniciar la seva occidentalització. Més de 3.000 anys d’hegemonia territorial fins a la seva romanització i conversió cristiana 300 anys després del naixement de Crist. Civilitzacions que es remunten a passats humans, amb tecnologia, ciència i pensament sobre els autèntics misteris de la vida que els feien perdurar pels segles dels segles. La nostra civilització, la moderna, la de les dates recents, per on ha passat o evolucionat d’ençà de l’època de bronze, víkings, fenicis, grecs i asiàtics-mongols, àrabs, els imperis romans i ja les disputes comunistes-capitalistes... fins ara, el nostre temps, l’era present. A penes fa 300 anys hem explotat la natura al nostre caprici per satisfer les nostres necessitats amb el pretext de viure millor i expandir la nostra espècie com un cultiu de fongs en una taronja i ferir de mort l’equilibri natural. Tot el que hem produït s’acumula a l’atmosfera que respirem o al fons dels oceans d’on mengem. Tant és així que tinc la impressió del fet que com més a prop som de la immortalitat, més a prop som, a la vegada, de la nostra extinció com a civilització. Tot plegat és qüestió de gènere. Però no de gènere masculí o femení, sinó del gènere homo, el sapiens. Efectivament, ens ensenyen les escriptures que l’home és el més preuat que va crear Déu, però parem un moment i reflexionem. Si Déu ho va crear tot, per què l’home és el més preuat? No és d’igual importància un arbre, un gat o un virus, encara que sigui un virus amb corona, que també el va crear Ell? I si no ho va crear Déu, sinó que tot plegat és fruit d’un procés de selecció i creació natural, aleshores, quin error va cometre la natura de crear els humans? De fet, els humans han conviscut en pau amb la natura els primers 150.000 anys. No és fins als darrers segles que hem començat a destruir-la en un procés d’acceleració exponencial que pren una velocitat imparable les darreres dècades, potser 10 o 12. És clar, l’home és per definició creatiu, expedicionari i intel·ligent en tots els seus gèneres, però també té una gran capacitat d’autodestrucció. UN LLOP PER A TOT EL QUE L’ENVOLTA “Homo homini lupus est.” “L’home és un llop per l’home”, cita que va popularitzar el filòsof anglès Thomas Hobbes (1588-1679) i que defineix amb precisió la seva condició. Afegiria, vist on som, que l’home és un llop per a tot allò que l’envolta, fins i tot per a tot allò que li dona sentit. La nostra capacitat de destruir amb el pretext de construir és tan aclaparador que la nostra ment –i en especial la ment col·lectiva– no és capaç d’assumir-ho i per això ho ignora, no fa pas cap esforç per comprendre-ho. Disculpeu-me, lectors, si parlo de l’home en la generalització de l’espècie en la totalitat de les seves versions,. Més correctament hauria de parlar de gèneres, el gènere masculí i el gènere femení. De fet, també seria un parany, ja que en altres idiomes que no són el nostre distingeixen el gènere neutre, a més del masculí i femení com passa en l’alemany, però també el gènere animat i inanimat del danès; o també com una idea abstracta, planta, animal o objecte del suajili... En definitiva, al cap del camí i per tot el que s’ha exposat, en referència als efectes sobre el planeta, penso que només hi ha un gènere per referir-se a l’espècie humana i amb el qual em referiré, ni més ni menys que el gènere estúpid, qui escriu aquí el màxim representant.

Només hi ha un gènere per referir-se a l’espècie humana i és ni més ni menys que el gènere estúpid

Qüestió de gènere