No tenen interessos polítics ni ideològics sinó que són allà per un malestar vital que els inunda, d’una manera abstracta, des de tots els àmbits de la quotidianitat

Després de passar uns mesos a Itàlia desconnectada de l’actualitat política, vaig tornar a Tolosa i un sol tema de conversa era en boca de tothom: els gilets jaunes o, com els coneixem a Catalunya, les armilles grogues. Si bé els mitjans de comunicació no parlaven d’altra cosa des de feia setmanes, l’opinió que en tenien amics i coneguts no tenia res a veure amb el que jo sentia a les cadenes de referència. Per tant, vaig decidir que veure-ho amb els amb els meus propis ulls era el millor que podia fer. Reconec que vaig ser una mica innocent de pensar que tan sols observant els carrers una tarda podria copsar un moviment tan complex com aquest. M’ha calgut temps i lectures i encara ara no podria afirmar res que sonés a veritat pel que fa a un col·lectiu que, com l’actualitat mateixa, evoluciona tant de pressa que no deixa gaire temps per reflexionar ni posicionar-se. Així que intentaré dibuixar quatre impressions que en tinc, començant pel principi. Les armilles grogues, coordinades per les xarxes socials, independentment de tota organització sindical o política, van sortir al carrer per primera vegada el 17 de novembre del 2018 en signe de protesta contra l’alça de l’impost sobre el preu del carburant i, de manera més general, contra els impostos que afecten el seu poder adquisitiu. Des d’aleshores, han sortit cada dissabte, no tan sols per manifestar-se, sinó també per tallar el trànsit en nombroses carreteres, ja sigui per explicar les seves reivindicacions o per fer-se notar. Haig de confessar que a la primera manifestació hi vaig anar amb un pèl d’escepticisme, d’espectadora més que no pas de manifestant. Havia sentit a dir que es tractava d’un moviment en contra de l’ecologia i d’ideologia variada; que tant hi havia gent d’esquerres com d’extrema-dreta. L’explicació era senzilla: la seva reivindicació inicial –que no principal– era la disminució del preu del carburant, per tant, les persones que sortien al carrer eren dels entorns rurals i de les petites ciutats que es consideraven desservits pels serveis públics; una reivindicació que no era ideològica, ni tan sols política. La gent sortia al carrer perquè, des de feia anys, els inundava un sentiment d’injustícia fiscal. En un país com França, on la taxació és relativament elevada, una gran majoria de la població té la sensació que la despesa de l’Estat no es fa en els àmbits que caldria, fet que, sumat als escàndols de malbaratament inútil de despesa pública (mig milió d’euros per canviar la porcellana de l’Élysée, per exemple) i a l’augment de l’impost pel carburant, van catalitzar l’inici de la mobilització. Però el sociòleg Alexis Spire, expert en mobilitzacions antifiscals, afirma que “seria un error veure aquestes manifestacions com l’expressió d’una reivindicació de rebuig a l’Estat o als serveis públics”. El primer que em va cridar l’atenció en veure les mobilitzacions va ser la diversitat de reclames i divises escrites a pancartes, cartells o sobre les armilles mateixes exigint: un augment de pressupost d’educació, l’acció del govern en polítiques mediambientals, la descentralització del territori, crítiques de la corrupció i de l’evasió fiscal, queixes per la precarietat laboral i, fins i tot, en defensa dels pobles indígenes autòctons. Reclames molt diverses que es cristal·litzaven en una de sola: la dimissió del govern Macron i la fi del capitalisme salvatge que promou. I és que les persones que surten al carrer no estan habituades a mobilitzar-se, sinó que són allà des de l’estómac, des de la visceralitat més profunda. No tenen interessos polítics ni ideològics sinó que són allà per un malestar vital que els inunda, d’una manera abstracta, des de tots els àmbits de la quotidianitat: quan treballen en pèssimes condicions laborals, quan no es poden pagar els estudis als fills i quan veuen disminuir dia a dia el seu poder adquisitiu. Un malestar que no té un origen concret i determinat, sinó que és fruit d’un sistema econòmic que no pensa en termes de persones sinó de diners, ni en termes de benestar, sinó de benefici, i d’unes polítiques d’Estat que l’afavoreixen. DEMOCRÀCIA REPRESENTATIVA Les armilles grogues han perdut la fe en la democràcia representativa per canviar les coses i han sortit al carrer per impotència. Potser no poden fer res per canviar el paradigma social-econòmic, però tampoc no poden quedar-se a casa. Han descobert el carrer com a lloc de trobada, d’expressió política, de protesta, de molts tipus d’expressions i, com tots els pobles que s’expressen, són un moviment heterogeni, travessat per moltes contradiccions, tantes com té la societat mateixa. És cert que sindicats i partits polítics –i fins i tot grups feixistes– han intentat apropiar-se de la mobilització confrontant maneres de capturar l’espai públic, i han fet madurar el col·lectiu, introduint reivindicacions com la reimposició de l’impost sobre la fortuna o el referèndum d’iniciativa ciutadana. Però es podria dir que encara avui, després de quatre mesos de manifestacions, governa la diversitat d’opinions i la heterogeneïtat de mirades. L’Estat, tal com està de moda fer en política, en lloc d’intentar comprendre el malestar social i d’aplicar mesures que resolguin els problemes de la gent, ha actuat amb una arma de doble tall: d’una banda, ha procurat ofegar la mobilització desplegant un dispositiu de violència policial sistemàtica i desproporcionada, i de l’altra ha fet el possible per apagar l’opinió pública amb mesures fictícies i una dosi elevada de retòrica. Val a dir, però, que no els ha sortit gaire bé la jugada i que la violència policial tan gratuïta i salvatge ha despertat simpaties en altres àmbits de la població. A finals de gener, un 60% de la població francesa simpatitzava amb el moviment. Podríem resumir el que són avui les armilles grogues amb aquella frase coneguda del feminisme que diu que “allò personal és polític i allò polític és personal.” És a dir, persones que estan fartes d’un sistema que ofega les seves aspiracions d’optar a una vida digna i que surten al carrer perquè s’han adonat que allò que es decideix als despatxos té un efecte concret en les seves vides i, el que fa més por: que les accions –i les no-accions– que fan i desfan cada dia tenen una repercussió en la política global. Les armilles grogues són, en definitiva, la representació del poble francès, amb totes les seves virtuts, defectes i contradiccions que avui, en lloc de ser a casa, s’expressen als carrers.

No tenen interessos polítics ni ideològics sinó que són allà per un malestar vital que els inunda, d’una manera abstracta, des de tots els àmbits de la quotidianitat

Qui són les armilles grogues?