El 1908, el govern de Maura es va afanyar a retirar totes les monedes de duro de plata.

El Diario de Barcelona, conegut com El Brusi des que se’n va fer càrrec la família d’Antoni Brusi, publicava aquesta noticia el mes de juliol de 1853: “Havent tingut notícia el senyor Sotsdelegat de Vigilància d’aquesta capital, el zelós don Ramon Serra i Monclús, de que al poble de Sant Feliu de Codines s’encunyaven clandestinament unces d’or, duros i napoleons, o sia, peces de 5 francs; d’acord amb l’Excm. Sr. Capità General d’aquest exèrcit del Principat i Governador de la Província, va disposar que 8 homes i el caporal de vigilància, vestits de paisà, proveïts d’alguns instruments de música i figurant un romiatge que venia de Sant Miquel del Fai, entressin a l’esmentat poble i procuressin esbrinar i sorprendre la casa on s’hi fabricaven les dites monedes, cosa que efectivament s’aconseguí a les 5 de la matinada del dia 25 de juliol, en quina hora fou sorpresa la de Francesc Suñé, una de les millors del citat Sant Feliu de Codines, on van ser trobats varis trossos de plata i d’altres de metall, que sembla contenen 25 peces d’or, un duro, tres mitjos duros, 38 napoleons, quines monedes fabricaven pel sistema de fosa, fent servir de motllo legítimes de bona llei. Alhora que van ser ocupats pel caporal de vigilància les peces metàl·liques ressenyades, amb totes les eines, gresols, etc. van ser fets presoners i conduits a aquesta capital, 6 homes i 3 dones que es trobaven a la casa de Francesc Suñé, que també fou fet presoner.”
I encara continua el Brusi: “Practicats els oportuns assajos per la nacional Casa de Moneda d’aquesta ciutat, han donat com a resultat que cada unça d’or no conté més que 244 rals d’aquell preciós metall i cada peça de 5 francs tan sols conté 11 rals i 35 cèntims de plata. Aquest nou descobriment honora en gran manera al Sr. Serra i Monclús, doncs són d’immensa transcendència els mals que podia reportar l’existència d’una fàbrica clandestina, on a més d’encunyar-se monedes adulterades de valor fictici, podia ser molt bé el focus on es fonguessin els joiells que lladres i pispes sostreuen de la gent. Segueixi doncs el senyor Serra prestant els bons serveis que de molts anys té acreditats i que cada dia mereixerà l’estima i la bona amistat de totes les persones de seny i de bé.”
Abans que es fundés la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre a Madrid, a Espanya existien set Cases de Moneda; Madrid, Barcelona, Sevilla, Pamplona, la Corunya, Segòvia i Manila. Les monedes s’encunyaven de manera diferent a cada ciutat i el seu valor depenia del tipus de metall amb què estaven fetes i del seu pes. Els escuts i les unces, d’or; els duros i els napoleons, de plata; els rals de billó, un aliatge de plata i coure; els maravedís, de coure… L’expressió “ser més fals que un duro sevillà” es deia per l’enorme encunyació d’aquesta mena de moneda que se’n va fer a la fàbrica de llits metàl·lics Covián, a Sevilla, quan va córrer la veu que el primer defraudador era l’Estat, que emetia duros de plata amb una quantitat de metall equivalent només a la meitat del seu valor. De vegades en les falsificacions hi havia fins i tot més plata que en un duro de curs legal, ja que el preu de la plata havia anat a la baixa a causa de les grans troballes d’aquest metall en algunes mines de les Colònies. El 1908, el govern de Maura es va afanyar a retirar totes les monedes de duro de plata, que van ser bescanviades als seus portadors sense demanar-los explicacions –tant les peces autèntiques com les falses– a 2,50 pessetes [0,15 euros] cadascuna, la meitat del seu valor.
LA PESSETA D’EN LAUREÀ FIGUEROLA
Laureà Figuerola i Ballester (Calaf, 1816 – Madrid, 1903) va ser el català que vindria a posar una certa uniformitat pel que fa al sistema monetari espanyol. Advocat, va ser el primer doctor en dret que va sortir d’una universitat espanyola i catedràtic a les Universitats de Barcelona i de Madrid. També economista, Figuerola va ser creador de la unitat monetària nacional el 19 d’octubre de 1868, la pesseta, que es mantindria com a moneda de referència al nostre país fins al 1999 amb l’entrada del euro –el nom de peceta serveix per denominar una peça petita–. I com a polític, Figuerola va tenir els càrrecs de ministre d’Hisenda (1868), president del Senat espanyol (1872) i regidor de l’Ajuntament de Madrid (1885). Els seus descendents conserven, a Calaf, l’habitatge senyorial del segle XIX d’estil eclèctic, catalogat en l’Inventari del Patrimoni Cultural de Catalunya i, l’Ajuntament d’aquella localitat, l’any 2017, va patrocinar el projecte de la nostra amiga la pintora i escultora Ester Figuerola, que va instal·lar al carrer Ravalet, davant de la casa, una obra a la memòria del seu avantpassat Laureà Figuerola.

El seu gegantó dedicat a Calaf / TALLER D’ESCULTURA CASSERRAS

De la moneda que molts encara recordem i que es va mantenir al llarg de 131 anys, és natural que se’n fessin cançons, poemes i acudits de tota mena. Un clar exemple és el del cantautor aragonès Joaquín Carbonell Martí, que de jove va venir a treballar de cambrer a Barcelona i va viure en pròpia pell la sentència d’aquella dita: “Barcelona és bona si la bossa sona!” Se’n va tornar al seu Terol natal, on va alternar magisteri i música, però a Catalunya hi va deixar un bon grapat d’amics artistes, aquella Rondalla de la Costa amb qui es retrobaria el 1976 per gravar un dels seus discos. Peça memorable del qual: La peseta. “No es de ayer, tampoco es de hoy, | que no hay belleza barata. | Que el amor de flor y nata | con dinero es más amor. | Y es mejor para el dolor| pagar la ciencia al contado, | hace eterno al desahuciado | si en la cartera hay valor. | Al calor de su color | bulas reparte al contado, | vuelve la carne pescado | en Cuaresma y Abstención. | Al amor de su calor | nacen ministros y reyes, | y hasta borricos y bueyes | reinarían con honor. | Pues no hay ley con más razón | que don dinero-peseta, | al que tiene lo liberta y al que no va al paredón. | ¡Qué bonita!, ¡qué redonda!,| ¡qué puñeta!… | ¡Qué pequeña es la peseta!”
UN BON CRISTIÀ NO SE N’AMAGA
Era la dècada dels 90, per ser més exactes, el 1991. Jo treballava a Barcelona com a apoderat d’una sucursal bancària al barri de Sant Gervasi. A mig matí, amb l’oficina a petar de gent, entra una senyora gran i elegant, desconeguda, que es dirigeix a mi:
–Bon dia, abans que res li agrairia que em pogués entrar a dins aquesta bossa que duc. Em fa por quedar-me aquí al vestíbul, amb la bossa, mentre espero a ser atesa pel director.
Dissimuladament l’obre davant meu i em mostra el contingut: estava plena de bitllets! Com que en aquell moment el director redactava uns informes i no tenia cap visita, li comento el que fa el cas i li obrim la porta del despatx a la senyora:
–Si us plau, passi.
S’asseu amb la bossa ben arrapada i dirigint-se al director li diu:
–M’agradaria que l’apoderat també estigués present a la conversa.
El director somriu, assenteix, i m’assec al costat d’ella.
–Bé, jo soc Fulana de Tal, clienta de la seva entitat des de fa una colla d’anys. Duc tots els meus diners, que acabo de retirar de la seva oficina propera, ja que el director d’allí m’ha estafat!
De seguida vam saltar tots dos, i no solament per allò de la solidaritat amb el company –que també– sinó perquè ja vam intuir que la dona no girava del tot rodó.
–Senyora, vol dir que no hi ha hagut un malentès? Una cosa és que vostè pugui sentir-se ofesa per algun motiu i una altra, molt diferent, és que el nostre company, el qual coneixem i per qui posaríem la mà al foc, realment l’hagi estafada.
Després d’escoltar-nos, la dona canvia la seva argumentació:
–Be, deixem-ho estar. Ara ja tinc els diners aquí i és aquí, amb vostès, que els deixaré. M’han convençut. I el que és més important: m’ha inspirat absoluta confiança veure de quina manera tan cristiana han sortit en ajuda d’un company seu. Aquest acte els honora i penso que possiblement sigui jo qui estigui confosa amb l’apreciació i el qualificatiu vers l’altre director. Però, no els vull fer perdre més el temps, compti’ls, si us plau.
Obro la bossa i començo a comptar els feixos de bitllets. No diré la quantitat final, que això queda contemplat a l’article primer del secret bancari, que si fa o no fa ve a ser com el secret de confessió. Però aquella captació de capital –caiguda del cel– ens salvava l’exercici. Mentrestant el director li diu a la clienta:
–No obstant això, em permetrà que, davant seu, faci una trucada al company de l’oficina del costat per dir-li que vostè es aquí?
–Oi tant, només faltaria!
El director despenja el telèfon i parla amb el col·lega:
–Que tens al teu despatx Fulana de Tal? Tu mateix!– li diu aquest.
Mentre jo acabo de comptar, la dona li pregunta al director:
–Vostè es creient, oi?
–Sí– contesta escaridament.
–I a quina parròquia va?
El director mira de sortir-se’n com bonament pot:
–Dona… això… és una cosa molt personal.
Aleshores ella, s’aixeca de la cadira i d’una revolada arrabassa tots els bitllets del damunt de la taula i els torna a posar dins de la seva bossa. Abans de marxar s’encara amb el director:
–Vostè també m’ha estafat. No és cristià! Un bon cristià no es negaria mai a dir la parròquia a la qual pertany!
“Echa un cuarto en el cepillo | de las ánimas, mujer, | y el duro véngame a ver; | échamelo en el bolsillo”, va escriure el Duque de Rivas