Quin greu, oi, mestre Ruera?
Fa poc dies vaig rebre la programació per a aquest any 2022 de la 24a temporada de La Música del Cel amb una dotzena d’audicions on el protagonisme se l’emporta l’Orgue Josep Maria Ruera de l’església de Sant Esteve de Granollers (Hugo Mayer Orgelbau, GmbH, 2006-2007), acompanyat alguna vegada d’altres instruments i un grapat de veus afinades, amb un elenc de reconeguts organistes de totes les edats amb en Vicenç Prunés al capdavant, tant en la seva brillant execució d’aquest extraordinari instrument, com de la Fundació Pro Música Sacra Granollers, que aporta any rere any peces dels grans compositors clàssics i també de noves promeses.
“Granollers, terra de músics”, sentim dir a vegades. És bonica aquesta aposició. I força certa. A la nostra història en tenim un munt, de músics, tant pel que fa a compositors com a bons instrumentistes. Fins i tot cantaires. No faré cap llista, cadascú que els honori amb el pensament. Ara, però, exposaré una certa contradicció que em pesa –sense cap intenció d’ofendre ni de donar lliçons– simplement perquè de tant en tant em ronda un sentiment de… així, com de dol. Penso que la terra musical no només floreix quan apareixen persones virtuoses en la creació o en l’execució; floreix i fruita quan és assaonada per l’educació i el desig musicals d’una bona diversitat i quantitat d’homes i dones que la fan seva, la música, que fan per escoltar-la, per ballar-la, per taral·lejar-la en qualsevol moment i racó, per recrear-s’hi emocionalment, quotidianament i –quan es presenta l’ocasió– extraordinàriament.
I aquí em ve aquella mena de dol que deia. Em demano per què són tan desaprofitades les audicions d’orgue en aquesta terra de músics, dels quals un dels més preuats, el mestre Josep Maria Ruera, dona nom a l’orgue de l’església de Sant Esteve, aquest espai on ell va exercir anys i anys el seu servei com a mestre de capella i, festivitat rere festivitat, feia brollar d’aquell antic orgue parroquial les més belles melodies i improvisacions de tal manera que oblidàvem com n’estava de desballestat, l’instrument, pels anys i per la manca de possibilitats econòmiques per restablir-lo.
Avui tenim, en memòria seva, un orgue extraordinari, finançat per persones, entitats i empreses de Granollers. Avui, el mestre Ruera gaudiria fent-hi córrer les seves afinades mans pels teclats, acompanyant amb tot el cos els peus sobre el pedaler, mossegant-se una mica la llengua, immers en la melodia que hi creava i hi recreava. Avui, que tenim l’orgue que ell hauria desitjat, avui que podem gaudir d’aquesta meravella d’harmonies amb diversitat intèrprets, de peces i d’estils, avui em dolc que les audicions proposades apleguin un nombre tan reduït de públic. Em demano el perquè i no el trobo. Perquè el que em ve al cap miro de no creure-me’l… És potser per una mena de prejudici envers l’espai on tenen lloc? Si fos així, quin greu, oi, mestre Ruera?