La Rebel

Diuen que hi ha dos tipus de fills: el fill mestre i el fill mirall / Imatge: V. Stepanov (1968) Permeteu-me que avui parli de mi. I perdoneu-me per començar així: com si els meus articles no fossin sempre personals, vivencials i una mica així, a cor obert. Però avui potser més. Demà farà 17 anys que soc mare. Disset potser no són 18 però, hòsties, són 17. Em miro l’home que tinc davant, que em passa un pam i que em fa els petons al front amb un estil condescendent i penso que tot plegat no pot ser, que on és aquell nadó ros com un fil d’or i de nas arremangat que em va posar el seu pare als braços quan vaig entrar a l’habitació després de la cesària. I no sé què ha passat aquests 17 anys. Que algú m’ho expliqui, si us plau. Penso en el seu naixement i crec que aquella Marina de 27 anys pelats no en tenia ni punyetera idea, de la vida. I que sense tenir-ne ni idea es va atrevir a fer la cosa més bèstia, més definitòria, més perenne, més constant, més esgotadora i més desagraïda de tota la seva vida: ser mare. Potser, precisament, perquè no en tenia ni punyetera idea. És una feina ingrata, la maternitat. Meravellosa, sí, plena d’orgull i d’esperança i d’alegria, però ingrata, dura, cansada. No cal que somrigueu i dissimuleu, amigues. Si hi sou, especialment en aquest període tan meravellós que és l’adolescència, ja sabeu de què us parlo. Diuen que hi ha dos tipus de fills: el fill mestre i el fill mirall. El segon és aquell que s’assembla a tu, que viu i veu la vida com la veus tu, que comparteix interessos, complicitats, capacitats, aficions… que té la seva energia harmonitzada amb la teva. Jo en tinc una, de filla així. I emmirallar-m’hi és un dels plaers més grans de la vida. I també tinc un fill mestre: el que demà fa 17 anys. Una persona que, diferent en tu pràcticament en tot, ha vingut a ensenyar-te coses constantment: a desafiar-te, a anar més enllà, a mirar el món des d’una altra perspectiva, a entendre i estimar coses que ni sabies que existien. El meu fill mestre que m’ha ensenyat cada dia d’aquests 17 anys a ser mare, a guiar, a oposar resistència, a aixecar les celles i ampliar mires. Quina aventura aquests 17 anys! No és del tot cert que no ens assemblem en res: ens agraden les històries en tots els formats (llibres, cinema, escape rooms, guions, art, jocs de taula…) i el nostre sentit de l’humor és igual i ens mirem i ens entenem sense dir res i sabem perfectament quan l’altre no rutlla fi. Coses de mares i fills, suposo. Coses que es tracen, inexorablement, amb els anys, l’amor i la convivència. Disset anys plegats. Disset anys de ser mare. Hòstia, quin viatge! Per molts anys, fill! I gràcies.

La Rebel

Quin viatge!