Són necessaris equips docents arrelats a l'entorn i amb vocació de fer-hi un servei perllongat en el temps

Pregunta de resposta incerta amarada de la nebulosa d’informacions que acompanyen el nostre dia a dia. Però hi ha quelcom de molt rellevant: caldrà des de la comunitat fer pinya, i això ens reclama a tots cadascú des de rols diferents i aquí la gestió del currículum ocult, la part implícita però no explícita, és cabdal. Ens caldran lideratges dels que busquen la implicació màxima de totes les parts, dels que acompanyen enfront dels que imposen, dels que tenen com a objectiu el creixement de les persones enfront de la burocràcia incrementada. I és clar que, per a tot plegat, les direccions dels centres són cabdals. I quines direccions tenim? A mitjan dècada dels 90 es va iniciar la formació de directors en forma de postgrau. L’adquisició de tècniques i habilitats en la gestió pedagògica era cabdal, al contrari del que es fa en l’actualitat, en què una gran part del programa es basa en temes eminentment burocràtics i normatius. La conseqüència directa és que tenim unes direccions molt atentes a les programacions, a les memòries, a les comunicacions, però massa sovint no els queda temps per dedicar als protagonistes més importants del fet educatiu: les persones, la comunitat. En aquests temps complicats assumir que per formar una persona fa falta tota una tribu és quelcom important i imprescindible. Recordem les propostes del Francesco Tonucci, que inspiren unes ciutats, uns pobles, al servei de la formació de les persones, i ja estan sorgint exemples de municipis que en aquesta situació viscuda han ofert multitud de serveis a la comunitat educativa (alumnes, famílies i docents). Aquesta és la via: tots plegats fent pinya entorn dels qui estan en procés de formació. Però això no serà possible si no revisem els lideratges pedagògics que tenim als centres. Cal obrir la ment, cal fer un pas més enllà de la burocràcia i pensar en la democràcia real com a sistema organitzatiu, on s’ajuda i es potencia el creixement de totes les parts. He conegut directors i equips directius autènticament implicats en el creixement de la comunitat i dels seus membres, amb la ferma voluntat de crear comunitat compromesa en el servei a les persones. Darrerament, però, és al contrari en alguns centres: com més interins que depenen d’un informe que farà la direcció, millor; o com abans marxin els que tenen certa edat, més interins podran venir... Així no es fa comunitat. Cal gent compromesa amb el centre i l’entorn i, per això, són necessaris equips professionals arrelats a l’entorn i amb vocació de fer-hi un servei perllongat en el temps que aporti solidesa en els equips. Per fer una vila dels infants o una ciutat educadora, amb totes les limitacions que es poden posar a les propostes que el professor Tonucci ens feia en uns seminaris aquest mes –moltes d’elles més actuals que mai–, cal comprometre’s i obrir la ment i donar la mà al creixement de les persones. No ens podem quedar enganxats en visions limitades al m’agrada o no m’agrada. Sovint aprendrem i creixerem més amb qui no ens aprova tot el que fem. Estem acabant un curs que no s’hauria de tancar formalment fins al setembre i l’inici dels curs hauria de ser des del tancament de l’anterior, oferint un espai de retrobament als qui per exemple deixen el centre o un cicle. Aquesta proposta sé que possiblement xoca frontalment contra les moltes prevencions que tenen les direccions al damunt i que possiblement deriven de muntanyes de normatives, recomanacions i disposicions que donen seguretat legal, però no creixement pedagògic. És clar que estem en un final de curs ple de neguits, ja que per una banda sembla que ja podem anar al bar i aviat fer vida quasi normal, però per l’altra els condicionants a què s’han vit sotmeses les direccions per gestionar l’accés al centre són per escriure’n un llibre. I és que gestionar la incertesa no és fàcil, però tal vegada caldria en aquestes situacions escoltar més la ciència i, a partir d’aquí, actuar comunitàriament: i hem de limitar accés als centres, ja que els municipis poden oferir –i alguns ho estan fent– espais de retrobada perquè en tot aquest fet del lideratge és important la mirada comunitària per damunt de l’estricte normativa. La idea és fer créixer equips amb compromís i voluntat de servei comunitari. Per això, cal parlar des del nosaltres no des dels egos.

Són necessaris equips docents arrelats a l'entorn i amb vocació de fer-hi un servei perllongat en el temps

Quina comunitat escolar farem el proper curs?