A les persones que tenen el perfil de buscadors i buscadores d’aigua se’ls hi diu saurins i més contemporàniament rabdomàntics

Sense aigua no hi ha vegetació, no hi ha vida. L’egipci Ismail Serageldin, un home savi que va ser el fundador de la nova Biblioteca d’Alexandria i vicepresident del Banc Mundial, el 1995 ja va pronosticar que l’aigua es convertiria en la geopolítica del nostre segle, en allò que va ser el petroli al segle XX, un motiu d’enormes conflictes, i que les futures guerres –aquelles que encara han de venir– sobrevindrien per l’aigua potable. Per la vida es perd la vida, que diuen. El riu Nil, a l’Àfrica, enfronta Egipte, Etiòpia i Kenya. El riu Jordà, a l’Àsia, explotat per Israel i compartit per Jordània, Síria, Líban i Cisjordània també es un altre cau de problemes. L’aigua també enfronta a Mèxic amb els EUA i, al llarg dels temps, per qüestió de l’aigua potable al món hi ha hagut un total de 343 guerres. Des de finals de l’edat mitjana existien al nostre territori uns acords pel que fa al repartiment de l’aigua de regadiu, però no és fins al 1866 que per evitar-ne els abusos es dona forma a una Llei per a les Comunitats de Regants, Juntes de Sequiatge i Germandats de Regs, entitats de dret públic que permeten als seus components l’ús de l’aigua per torns, fent-la servir per a les seves terres. Un dels més antics d’aquests organismes repartidors és el Tribunal d’Aigües de València, i a hores d’ara, dedicades a aquesta matèria, a Catalunya hi ha més de 600 comunitats censades. Queda clar, doncs, que el control dels recursos hídrics sempre ha sigut una peça clau en tots els països. No obstant això, abans de posar-se a controlar els cabals i la manera de com repartir-los, hi ha molts indrets on sovint s’ha de menester l’ajut d’algú que al subsol en trobi, d’aigua. A les persones que tenen aquest perfil, de buscadors i buscadores d’aigua se’ls hi diu saurins i més contemporàniament rabdomàntics. COM AQUELL QUI TROBA OR El saurí –de l’àrab zuharí– es la persona que amb una vareta a la mà, de fusta d’avellaner, de lledoner o de sarment o proveït d’una vara de metall, d’un pèndol o algun altre mitjà, endevina o pretén endevinar l’existència de deus i capes d’aigües subterrànies. O també aquell qui pot endevinar l’existència d’altra cosa oculta a terra com metalls en estat natural i tresors. Un bon saurí pot determinar on es troba aigua, quanta n’hi ha i a quina fondària, i és la persona que gaudeix d’uns receptors biològics que, si se’m permet la comparació, igual que fan alguns animals salvatges que, talment com si l’oloressin, troben aigua en un punt precís i a quilòmetres de distància. Hi ha una pintura de 8.000 anys enrere en una paret d’una cova de Tassili, al desert del Sàhara, on es representa un saurí amb una vareta en forma d’Y i també en algunes enciclopèdies se’ns explica que de saurins n’hi ha hagut entre els sacerdots dels hebreus, caldeus, egipcis, romans, grecs, germànics, celtes i esquimals. Així doncs, aquesta activitat va ser notòria entre clergues, i sobretot els monjos del Cister van destacar en ella a l’hora de cercar l’emplaçament dels seus monestirs. Potser el saurí de més anomenada fou Moisès, que amb un bastó va mirar de trobar aigua al desert del Sinaí, 1.250 anys abans de Crist. El perfil del saurí que nosaltres coneixem, però, és majorment el d’una persona dedicada a les feines del camp i que amb bona fe ho practica per tradició més que no pas per ofici. No obstant això, de saurins, n’hi ha de tota condició social i no es tracta de xarlatans, ja que, encara ara, companyies internacionals de prestigi contracten els seus serveis per realitzar les seves prospeccions per a l’obertura de pous. Pel que fa al moviment dels elements materials que fan servir els saurins, el químic i físic francès Eugène Chevreul (Angers, 1786 - París, 1889) membre de l’Acadèmia de Ciències de París i de la Royal Society de Londres, famós també per la seva recerca sobre els àcids grassos i que va encunyar el terme cholesterine per denominar al fatídic colesterol, entre nombrosos treballs de recerca també va publicar el 1854 La baguette divinatoire, le pendule dit explorateur [La vareta endevinadora, l’anomenat pèndol explorador]. Va buscar per quina raó un pèndol penjat de la mà es mou sobre alguns cossos, com és ara un gibrell d’aigua, i va comprovar que aquest moviment s’aturava, si entre el pèndol i el gibrell s’hi interposava un vidre, i, quan es retirava el vidre, el pèndol tornava a oscil·lar. Un efecte que alguns aconsegueixen amb una vareta i d’altres amb un pèndol, que de manera no buscada provoca un sacseig dinàmic muscular en trobar una deu d’aigua. Chevreul reconeixia que el pèndol actuava tal com li havien anunciat, no en va ell era un fervorós partidari de l’escepticisme modern anglosaxó: aquells “buscadors que busquen sense trobar res”. Als Països Catalans hi ha hagut alguns aplecs de saurins. El primer va tenir lloc a Torroja (la Segarra) el 18 de setembre de 2011 i dels parlaments dels saurins presents a l’acte n’hi va haver per a tots els gustos. Alguns de més esotèrics que d’altres: “És una vibració que es dona a les persones que en una vida passada ja havíem tingut aquestes coses...” Altres de més racionals: “És una tècnica i la vareta és un mitjà, i tots hem vist que ha fallat alguna vegada...” El 16 d’abril de 2018, a la trobada d’Argençola (l’Anoia), tots els saurins presents a l’acte, però, van coincidir en aquesta afirmació: “Aquesta és una feina que no és un do i que es pot aprendre: cal sensibilitat.” L’AMIC SAURÍ Conec el Miquel Segalés i Rodés. Va néixer fa 71 anys a Sant Feliu de Codines, el poble on ha residit tota la vida fent l’ofici que més li agrada, el de pagès, i ha continuat amb la tradició d’una nissaga. El seu avi Pepet i el seu pare Pere ja ho eren. Amb la seva família, una bona colla d’anys van vendre al mercat del dissabte fruita i verdura de collita pròpia. L’aigua sempre ha estat un bé escàs i com que la família del Miquel menen un grandiós terreny de cultiu en terme de Bigues –quatre hectàrees, o sigui, 40.000 metres quadrats– s’havia de menester aigua en abundància. De jove ja havia vist tant l’avi com el pare encaparrats pel tema de l’aigua, proveïts d’una vareta de fusta d’alzina en forma de V que, segons comentari del Miquel: “Els marcava [referint-se a les vetes d’aigua], però només una mica.” El Miquel un bon dia també va decidir-se a buscar-ne; ell, però, ho ha fet sempre amb l’ajut d’una vareta de filferro d’uns 4 mil·límetres de diàmetre que cargola donant-li la forma de Y i altres vegades també amb un parell de varetes de ferro primes en forma de L. No cal dir que dels membres de la seva família ell sempre n’ha estat el saurí més destacat: “A través d’en Cándido Rey –m’explica–, que era pouaire i m’havia fet alguns pous i mines al meu terreny, on ara hi tinc tres naixements d’aigua i cinc basses, vaig adonar-me que jo tenia un do per trobar aigua. Així que el vaig acompanyar en diverses feines de prospecció que l’hi sortien i en vaig anar trobant... De vegades l’aigua és a 120 metres de fondària. Quaranta anys després, el bo del Miquel ha ajudat a trobar aigua a molta gent que ho havia de menester, fins i tot lluny de casa: a Sant Sadurní d’Anoia (l’Alt Penedès), a Vilassar de Mar (le Maresme), al Vilar d’Urtx (la Cerdanya). Són fets que posen en qüestió les afirmacions d’aquells que pregonen que les troballes de vetes d’aigua són perquè els saurins coneixen tant el seu terreny que se’l saben de memòria. El Miquel em cita una llarg reguitzell de persones, masos i pobles on hi ha intervingut amb èxit i que no faré exhaustius; Castellar del Vallès, Caldes de Montbui, Bigues, Gallecs, Sant Feliu... “Ara fa un any i mig que ja no m’hi dedico. Pensa que quan busco una veta em gasto, alguns cops m’han arribat a sagnar els dits de tant com empeny la vareta. Altres vegades, després d’una prospecció, he estat un parell de dies amb el cap enterbolit i una sensació com de mareig. Una vegada, després de marcar dos pous, estava totalment xafat i vaig anar a un metge de Granollers, que em va preguntar si per casualitat treballava en alguna companyia elèctrica o similar: “Li trobo el cos carregat d’energia fins al capdamunt”, em va dir. I li vaig explicar que ocasionalment feia de saurí. El seu diagnòstic va ser que per poc que pogués ho anés deixant.” El Miquel encara me n’ha fet una demostració al costat mateix del ben confortable refugi que el seu cunyat Cristino li ha habilitat al camp. Sostenint lleument i amb les dues mans la seva vareta metàl·lica, ha avançat uns passos. Jo tenia tota la estona la vista fixada en els seus braços, en les seves mans i afirmo que en cap moment no les ha mogut de manera voluntària. La vareta s’ha vinclat tota sola senyalant a terra. Satisfet m’ha dit: “Veus? Aquí n’hi ha!”

A les persones que tenen el perfil de buscadors i buscadores d’aigua se’ls hi diu saurins i més contemporàniament rabdomàntics

Rabdomància